Actualment hi ha nombrosos articles en diferents mitjans que parlen de la conveniència de corregir la globalització. Aquesta tendència ja havia començat poc abans de la pandèmia amb les tensions entre EEUU i Xina i les seves mesures proteccionistes, a les que cal afegir les d’altres països, com Japó o Gran Bretanya.
Amb la pandèmia s’ha posat de manifest la fragilitat d’unes cadenes de subministrament massa llargues. A més, canvis com l’automatització o com els problemes en el transport fan menys interessant la deslocalització. Els països, a sobre, acaben de descobrir que cal tenir garantits el subministrament dels productes sanitaris, de primera necessitat i estratègics.
Això em va fer recordar el que, a la segona meitat de la dècada de 1990, deia un Premi Nobel d’economia francès, Maurice Allais (destaco sovint que algú a qui cito és Premi Nobel perquè no es pensi que és algun eixelebrat). A “La crise mondiale aujourd’hui” (1999) deia: “La globalització precipitada i excessiva que s’ha desenvolupat ha comportat per si mateixa dificultats importants”. En diverses obres va descriure els efectes per a Europa d’una globalització massa radical de la següent manera: un creixement més baix, un procés de desindustrialització i el corresponent augment de l’atur. I advertia: “Una potencial inestabilitat social ha aparegut arreu, [amb] un augment de les desigualtats… i un atur massiu…”. No li van fer cas, i avui tenim els populismes il·liberals i antiglobalització.
Un historiador econòmic, Paul Bairoch, en dos articles de 1.972 i 1.976 sobre el lliure comerç i el desenvolupament econòmic a l’Europa del segle XIX, ja havia demostrat que la mundialització del 1860 al 1914 va provocar un alentiment del creixement.
Aquella globalització no va comportar un major creixement, com predicaven els economistes, sinó tot el contrari. Un article de Kevin O’Rourke de l’any 2.000 i molts estudis que el van seguir van confirmar, amb mètodes economètrics, la relació entre les polítiques comercials globalitzadores i uns ritmes de creixement més baixos.
Aquesta constatació va ser neutralitzada per la ciència econòmica dominant posant-li un nom: “la paradoxa de Bairoch”. Era una “paradoxa” perquè contradeia la teoria econòmica. Ara bé, si l’economia fos una veritable ciència, la conclusió havia d’haver estat que la teoria estava total o parcialment equivocada. Però, una vegada etiquetada com una anomalia poc important, es va continuar predicant el que els fets estaven desmentint.
Entre 1950 i 1980, les economies d’Europa, Amèrica del Nord i el Japó es van anar internacionalitzant. Aquesta tendència es va intensificar a partir de la dècada del 1980, i va continuar fins ara, període al que pròpiament ens referim quan parlem de “globalització” Una globalització que fou promoguda activament des dels organismes internacionals i molts de governs, a més d’empreses i institucions econòmiques.
En aquests anys es van incorporar la majoria de països a l’economia global. Però ha tornat a passar el mateix que en la globalització del segle XIX: les taxes de creixement d’Europa van disminuir a partir dels anys 80 respecte al creixement que havíem tingut en els anys 60 i 70.
El que em sorprenia en llegir els articles que parlaven de corregir la globalització no era el que deien, sinó constatar una vegada més com funcionava l’economia com a disciplina. Em venien algunes preguntes al cap. En primer lloc: com és que el que Paul Bairoch i Maurice Allais sabien no va ser tingut en compte? I la segona qüestió: Com és que han calgut trenta o quaranta anys per a que la societat prengui consciencia dels problemes que acompanyen a les globalitzacions quan es porten massa lluny?
La resposta a la primera pregunta és, aparentment, senzilla. Les comunitats científiques també solen ser psicològicament conservadores, es resisteixen als canvis pronunciats. Com explica Thomas S. Kuhn, un paradigma científic no serà rebutjat si no en hi ha un altre per a reemplaçar-lo, perquè això seria prescindir de la mateixa ciència, que treballa acumulant coneixements en un marc comú. Tan sols es pot substituir un paradigma per un altre, cosa que no és fàcil. En l’economia encara no hi ha un marc teòric alternatiu prou desenvolupat.
El fet és que el paradigma de la ciència econòmica actualment dominant està molt desfasat. El Premi Nobel Herbert Simon va dir: “No conec cap altra ciència que pretengui parlar de fenòmens del món real i es lliuri a presentacions en tan flagrant contradicció amb els fets”.
Darrerament, s’han publicat centenars, si no milers, d’estudis creatius, amb idees molt innovadores, què encara no han calat suficientment en la corrent dominant de l’economia, ni en l’opinió pública. Hi ha moltes aportacions que permetrien elaborar aquest paradigma alternatiu, però encara no s’ha fet. I llegint molts articles i comentaris ortodoxos dóna la sensació de que estem en una altra època, en un passat que ja no ens serveix de guia per a fer front a realitats difícils com les que tenim al davant.
Hi ha una altre motiu per als problemes de l’economia: és una ciència amb una forta interrelació amb la societat. Uns i altres esgrimeixen idees darrere de les quals solen haver teories econòmiques, sovint equivocades. Això tant per la dreta com per l’esquerra. Hi ha molt soroll i confusió. I no és fàcil que la majoria de la gent entengui el que passa en uns temps de canvi accelerat, en societats altament complexes.
A sobre, l’economia està fortament implicada en la supervivència de la gent, en l’obtenció i el repartiment dels recursos, la qual cosa la fa molt vulnerable a les pressions i als conflictes socials. Juan Torres, autor de Econofakes (2021), ha declarat: “L’experiència demostra que quan hi ha un entestament en la visió ideològica de l’economia s’agreugen els problemes.” I el resultat és que “està plena de falsedats que es presenten com a lleis i no ho són”.
El mateix Paul Bairoch, a Economics and World History: Myths and Paradoxes (1993), va demostrar que moltes concepcions econòmiques havien estat creades per interessos econòmics concrets i que canviaven amb les èpoques, seguint l’evolució d’aquests interessos.
No és estrany, per tant, que hagin calgut més de trenta anys per a que les idees de Maurice Allais i Paul Bairoch retornin des de l’oblit, encara que sovint no recordem d’on venen. És així com funcionen les coses.
Com explica Juan Torres: “”El problema que té l’economia és que la majoria de les posicions no es poden contrastar i per la seva naturalesa … [depenen] de moltes circumstàncies. Falten molts matisos perquè interessa presentar versions dels fets simplificades que ratifiquin unes proposicions ideològiques.” Per això podem dir que és una ciència problemàtica, perquè és víctima d’ideologies i d’interessos.
El darrer Premi Nobel d’economia s’ha donat a investigadors que “han demostrat que els experiments naturals són una rica font de coneixements”, desenvolupant mètodes per a fer-los. Hi ha força gent tractant de reforçar l’ús del mètode científic en economia, per a que pugui esdevenir per fi una veritable ciència.
Com he dit, en els periòdics podem llegir que estem entrant a una fase de correcció de la globalització i, concretant més, que anem cap a una regionalització de les economies: algunes empreses es plantegin recol·locar els centres de producció a territoris pròxims per reduir les cadenes de producció. Aquesta regionalització ja la proposava Maurice Allais fa anys, de manera que la mundialització de l’economia s’adaptés a les característiques i les necessitats de cada gran àrea del món. Ara, l’economia ha de tornar a posar els peus a terra, una terra plena de sers humans, d’unitats productives, de països i de comunitats. La terra no era tan plana com deien.
Estem passant d’un món on les activitats es concentraven en els pocs països desenvolupats a un món, encara llunyà, en que a tot els països hi haurà un desenvolupament més o menys semblant. Llavors, no caldrà ni deslocalitzar ni protegir. Serem ja, realment, una comunitat global. Mentrestant, hem de gestionar aquesta llarga transició d’una manera prudent i assenyada. Com deia Allais, no calia desestructurar la nostra economia, algunes activitats era millor no haver-les desprotegit del tot. Necessitàvem conservar-les.
Estem afrontant molts canvis simultanis, moltes transicions a la vegada: cap a una economia descarbonitzada per a evitar que el canvi climàtic resulti catastròfic; cap a la quarta revolució industrial; cap a una economia ecològica; cap a una comunitat humana global. I tot això amb els corresponents canvis institucionals, socials i polítics, amb les inevitables turbulències i el soroll que sol acompanyar els canvis socials.
Em sembla que el camí cap a la renovació de l’economia, cap a una Ciència Econòmica, que sigui realment científica, ja ha començat fa anys. Amb les aportacions en curs, l’economia podria esdevenir realment útil, en aquests temps confusos, per al conjunt de la humanitat. Hi ha moltes aportacions innovadores, moltes corrents que contenen elements suficients per forjar un nou paradigma. Si bé la majoria encara no formen part la corrent principal, esperem que acabaran confluint i que entre tots forjarem el nou paradigma.
La realitat no para i no ens podem quedar enrere. Necessitem que una Ciència Econòmica renovada ens il·lumini i ens guiï en aquests temps turbulents en què ens estem endinsant. Hem de ser capaços de combinar d’una manera intel·ligent totes aquestes transformacions simultànies. Tenim una gran responsabilitat.
