Fa pocs dies vaig veure un debat en una televisió privada on els tertulians i les tertulianes discutien de forma acalorada. El motiu era l’augment dels assassinats de dones a mans de les seues parelles. La discussió la van protagonitzar gairebé tota l’estona dos dels tertulians, un home i una dona. L’home tertulià, marcadament de caràcter conservador. La dona tertuliana, exacerbadament progressista. En un moment del debat, la tertuliana va afirmar que a España era costum pegar i matar les dones. El comentari va desfermar una fúria desmesurada en el seu contrincant d’oratòria i a partir d’aquell moment el fotimer de bestieses que van començar a amollar per la seua boca va causar-me, fins i tot, vergonya aliena.
No ens enganyem, la violència contra les dones existeix. Ha existit sempre. El masclisme ha estat inoculat a la societat com quelcom normal, necessari i legítim. I en l’actualitat, en continuem pagant les conseqüències. Les xifres parlen per si soles. Només cal comparar les morts de dones a mans dels seus marits i les morts d’homes a mans de les seues dones.
Tots i cadascun d’estos crims, absolutament repugnants. Ara bé, no es pot generalitzar. Ni tots els homes són uns assassins ni totes les dones uns angelets. És per això que em pica tot el cos quan els partits progressistes instrumentalitzen el feminisme, i m’agafen arcades quan els partits conservadors neguen la violència cap a les dones i banalitzen el masclisme.
I és que ni tota la gent d’esquerres és feminista ni tampoc tota la gent de dretes va estomacant les seues dones a tort i dret.
Les coses com són, les dones sempre han estat considerades inferiors als homes. En tots els sentits. En qualsevol forma de govern, siguin repúbliques islàmiques, règims comunistes o democràcies suposadament consolidades. I el que és pitjor, en tots els àmbits de la vida: el món laboral, l’esport, la religió i un llarg etcètera. Sí, la dona ha estat menystinguda al llarg de la història de la humanitat i sembla que encara no ens n’hem sortit. És evident que existeix un masclisme estructural que forma part del sistema i que malauradament cadascú de nosaltres assumeix, siguin homes o dones, sense adonar-nos-en.
És per això que durant el debat d’aquella colla de fanàtics em va fer falta escoltar propostes per solucionar el problema. Enquistats en els seus propis discursos totalment polaritzats, en cap moment vaig veure la intenció d’afluixar i reflexionar. Em va fer falta la paraula EDUCACIÓ. Com deia Nelson Mandela, l’educació és l’arma més poderosa per canviar la societat. Les escoles són l’embrió d’aquest canvi, però aquest fenomen de canvi també s’hauria de fer extensiu a les famílies. Com volem que la feina dels mestres i educadors sigui eficient i tingui un impacte si quan arriben a casa, sovint el discurs és diferent? Com pretenem inculcar valors d’igualtat si alguns mitjans de comunicació fomenten aquesta divisió entre homes i dones?
Els extremismes, siguin del bàndol que siguin, sempre han dut a fracassos. I en un tema tan sensible com la violència contra les dones, seria millor aplicar el sentit comú, acceptar el problema que tenim com a societat, donar suport a polítiques eficients per solucionar-lo i deixar de banda ideologies extremistes que només fan que enverinar un assumpte que no pertany ni a les dretes ni a les esquerres.
Al cap de mitja hora d’escoltar-los, aquella colla de hooligans va causar-me tant de malestar que vaig decidir canviar de canal i veure un programa de preguntes i respostes de cultura general. Almenys, per una estona, vaig oblidar-me de com d’absurds podem arribar a ser, de vegades, els éssers humans.
