L’Ebre publicava setmanes enrere una entrevista a Claude Garcia, fill d’Antonio Garcia, tortosí que va tenir un paper molt important en la salvació de negatius de fotos que mostraven moltes de les tortures, execucions i altres barbaritats comeses pels nazis al camp d’extermini de Mauthausen durant la Segona Guerra Mundial, material gràfic que seria molt important per a donar a conèixer al món aquells fets i per a acusar després del conflicte a alguns dels responsables.
Vaig conèixer a Antonio Garcia. Vivia a París. Vam parlar un dia una estona. No he pogut recordar l’any exacte de la nostra trobada, però, uns anys més tard, sobre ell i molts altres vaig escriure al llibre “50 històries catalanes de la Segona Guerra Mundial”, publicat l’any 1998. Les explicacions que sobre el seu pare dona Claude al setmanari són correctes i reals. Antonio Garcia era un home de poques relacions socials i tampoc gaire loquaç.
Tampoc presumia gens d’allò que havia fet. No explicava moltes coses. En la nostra conversa vam parlar no solament de Mauthausen, sinó també de la seva relació amb la seva ciutat natal, Tortosa, i em va dir que ja no hi tenia família propera perquè els pares havien mort i encara que va venir algun cop no se sentia integrat, perquè amb els molts anys que havien passat des de la guerra de 1936-1939 ja no coneixia a ningú. A més, per a una persona arrelada a París i integrada a França li resultava especialment difícil fixar una vida a una població petita com Tortosa.
Crec que val la pena recordar alguns aspectes de la seva actuació a Mauthausen, que ja vaig escriure en aquell llibre. Garcia, que havia entrat a treballar al servei fotogràfic del camp, “va ser el primer (dels espanyols) que es va adonar del valor històric que podien tenir aquells clixés que passaven per les seves mans. Els SS feien fotografies dels afusellaments i altres execucions, de les visites d’altes personalitats, de la vida quotidiana del camp, etc., i ordenaven Garcia que revelés els negatius i ampliés les fotografies”. “Va veure que era una demostració inqüestionable de la tragèdia dels empresonats i del genocidi realitzat pels nazis. Per això, en lloc de llançar els clixés o les còpies defectuoses en va fer una selecció i els va anar amagant”.
“El tortosí va demanar a l’organització espanyola de la resistència del camp que aconseguís que algú anés a ajudar-lo. Fou aleshores quan entrà Boix al laboratori del camp. Boix era un noi molt audaç, fins i tot temerari. Tots dos van començar a fer dobles còpies de les fotos i les passaven al comitè organitzat pels deportats”.
Claude Garcia explicava a l’entrevista esmentada inicialment que més endavant, ja després de la guerra, es va trencar la relació entre el seu pare i Francesc Boix. Certament no van seguir. Antoni Garcia en la nostra entrevista no va fer-ne cap comentari en aquest sentit, per la qual cosa no puc aportar res sobre la relació entre ells.
A la història ha passat molt més Francesc Boix que Antoni Garcia. A més d’un reconeixement més general, Boix va estar al judici de Nuremberg contra els principals líders nazis capturats pels aliats i va ser qui va denunciar a Erns Kaltenbrunner declarant com a testimoni davant del jurat que aquell dirigent nazi havia visitat al camp d’extermini.
En les meves converses amb altres persones supervivents que van estar internades al camp de Mauthausen -realitzades ja fa més de 25 o 30 anys- diversos em van explicar que mentre Boix era un home molt audaç, allò que en diuen “echado palante“, Garcia era molt prudent, fins i tot poruc. Per això de cara enfora va ser menys reconegut, malgrat la important tasca per ell duta a terme.
