12 d’abril de 1931, després d’uns anys convulsos, de crisi i de misèria. Dictadures, monarquies i democràcies sucumbien a la recessió econòmica que inundava a tots els estats dels món conegut. Les conseqüències del crack del 29 de la borsa de Nova York foren terribles. Cap Estat es lliurava dels seus efectes devastadors.
L’Estat espanyol no era una excepció a la crisi mundial. Una crisi que havia fet caure la dictadura de Primo de Rivera. Una dictadura inscrita dins la monarquia d’Alfons XIII. Misèria, pobresa, atur un panorama desolador que socialment es feia insuportable. Els poders fàctics busquen una solució, una excusa, una argumentació. L’Estat, la Monarquia, les Institucions estan en perill. El vell ordre està a punt de caure, no se sustenta per cap lloc.
El rei Alfons XIII convoca eleccions municipals per al 12 d’abril. Eleccions municipals que inicialment es preveuen com un plebiscit a la monarquia. Alfons XIII si, Alfons XIII no. Republicà o Monarquia. Tot i que els poders fàctics confien encara en el caciquisme, amb una societat conservadora que estima l’ordre i la monarquia. Tot i que els poders fàctics, aquells que es pensen que controlen la societat i al votant, es creuen tenir tot controlat. Així i tot, els resultats electorals d’aquell 12 abril de 1931 ho deixen ben clar: els partits a favor de la República obtenen un triomf inapel·lable. El poble ha decidit: Fora la monarquia, fora aquells que es pensen ser millors que ningú, fora els supremacistes morals, fora els que manen i han portat a la ruïna aquest país. Fora aquells que et miren per damunt de l’espatlla. Simplement fora, marxeu i no torneu mai més.
Dos dies després d’aquelles eleccions municipals que canviaren la història de la política de la península Ibèrica, es proclamava la II República. Dos mesos després a les eleccions generals els partits antimonàrquics i progressistes arrasaven enfront de la dreta conservadora i tradicional. S’obria una nova era, una època d’il·lusió i esperança. Els amos i els cacics deixarien de manar, de donar ordres, d’imposar.
Una de les conclusions que es va treure d’aquell 12 d’abril dins de la cultura política catalana i espanyola és que les eleccions municipals marquen els canvis electorals, són l’antesala d’un canvi polític, d’un canvi de règim. És a dir, aquells que governàvem fins aquell dia i tenien el poder absolut, són substituïts per altres forces polítiques. S’entra en un procés de substitució que canvia totalment el color polític de les institucions. Una desfeta electoral a les eleccions municipals simplement marca el final del fi d’un règim i el principi d’un altre.
Per acabar, cal dir que els resultats d’aquell 12 d’abril donaren dues dades interessants. De les 50 capitals de província, en 41 varen guanyar els partits antimonàrquics. L’ altra dada interessant dels resultats d’aquelles eleccions: els partits monàrquics i conservadors van ser els guanyadors en nombre de regidors. El caciquisme, la compra de vots, de favors i qualsevol prebenda encara estava molt enraigada a les zones rurals i poc industrials. Així i tot, van acceptar la derrota, el rei Alfons XIII va abdicar i dos dies després es proclamava la II República.
