Parlem d’Alcanar…

Accepto encantat l’oportunitat d’escriure en aquest número tan especial per al Setmanari l’Ebre, i per al periodisme de les Terres de l’Ebre i del país en el seu conjunt. Arribar al miler d’exemplars és una tasca ingent i motiu de celebració i felicitació, i justament per això escriure-hi en el número que coincideix en aquesta efemèride em fa especial il·lusió.
Em vindria de gust escriure sobre com des d’aquestes pàgines s’ha ajudat sempre a forjar un sentiment d’identitat ebrenca que avui demana més que mai concrecions institucionals de futur, amb fortes apostes econòmiques i territorials per convertir-se en oportunitats per al territori. Hi ha, però, una situació que se’m sobreposa: la necessitat d’escriure sobre el meu estimat poble, Alcanar, que aquestes darreres setmanes, fruit d’un dissortat episodi meteorològic, ha tornat a centrar l’actualitat informativa d’arreu, per la difícil situació a la qual li toca fer front novament.

Fa ja diversos anys que escric en aquesta tribuna, i potser s’hauran fixat que sempre es comença titulant “Des d’Alcanar…”. No els negaré que alguns articles han estat escrits des de la canarevíssima Carretera Nova d’Alcanar, però molts altres, des del despatx de la Universitat a Tarragona, o des del despatx professional a la Rambla de Catalunya de Barcelona o la Biblioteca del Col·legi d’Advocats, també d’aquesta ciutat. Sempre, però, els hem començat titulant com a escrits des de terra canareva. I això ha estat així perquè per fer-ho sempre m’he situat al meu punt de partida, al meu particular, observatori de la vida i de les coses.

Justament aquests dies ho recordava, perquè ha fet dos anys que vaig tenir l’immens honor de ser el pregoner de les Festes Quinquennals d’Alcanar 2019. Quantes coses ens han passat en tan poc temps, algunes fins i tot ens han castigat durament en el terreny particular, i també en allò col·lectiu. Però amb certa perspectiva, m’agradaria retornar a algunes idees de força que pregonava aquell primer d’octubre, ara fa dos anys.

I vull fer-ho en un moment en què Alcanar ha tornat a ser portada informativa per uns aiguats que, si bé varen tenir un abast més generalitzant, es varen singularitzar molt virulentament en el nostre municipi. De fet, no deixa de ser curiós, i preocupant alhora, que, si atenem pràcticament les darreres quatre dècades, Alcanar ha estat notícia internacional per fets luctuosos i extraordinaris, en episodis dels quals ha estat protagonista gairebé en exclusiu, en diverses ocasions, cosa que no és fàcil de trobar en algun altre lloc. Podem recordar el cas del càmping dels Alfacs; els terratrèmols provocats pel Cas Castor; la “casa d’Alcanar” en els atemptats terroristes de la Rambla; i, ara, el temporal destructor que ha tingut una afectació catastròfica, com així ha estat legalment reconegut. Pocs municipis en tant pocs temps hauran hagut de fer front a episodis tan i tan difícils i complexos de gestionar. I això diu molt de com Alcanar ha anat tirant endavant, malgrat tot.

Això ha fet, però, que no sempre els mitjans de comunicació s’hagin referit al municipi amb molts missatges positius. Però cal fer constar que aquest, malgrat la difícil situació econòmica que viu d’ençà de la crisi de preus de la citricultura -del qual ha estat històricament un dels majors exponents mundials-, és un dels municipis amb més potencial dels del conjunt del país. Per motius acadèmics i professionals conec bé el teixit municipal de Catalunya, i pocs tenen la possibilitat de diversificar l’economia com aquest, o la seva extensió territorial, que combina mar i muntanya, o el seu clima…és a dir, actius de primer ordre que ha de poder desenvolupar des de ja. Però no ho ha tingut fàcil, i no ho té fàcil, per això crec que cal una planificació estratègica serena, però progressiva i executiva alhora, que posi al capdavant l’orgull de pertinença (quan aquests dies els arqueòlegs universitaris ens diuen que des del poblat de Sant Jaume connecten la història d’aquesta terra antiga amb la primera globalització mediterrània, 150 anys abans que en moltes altres zones del país -crec que viuen molt del pòsit històric de la nostra terra), amb la capacitat immensa de treball que sempre ha caracteritzat el municipi, com és ben sabut.
Però ara cal un pas més. Cal la diversificació econòmica en sentit estricte. Cal una aposta clara per la promoció econòmica. Per la indústria. Pel turisme sostenible i de qualitat. Per un urbanisme coherent i ordenat i ben respectuós amb el medi ambient (però atenció, això no vol dir un urbanisme de base zero que premiï l’especulació dels qui al seu dia varen construir al marge de la legislació i davant la passivitat de les administracions, i que, en canvi, impedeixi qualsevol activitat urbanística que pugui ser respectuosa amb l’entorn amb l’excusa de compensar aquí disbarats fets en d’altres indrets del país). Per una potenciació de la cultura. I, sobretot, per una aposta pel coneixement i el talent.

Cal la implicació de tots per tirar endavant aquesta diversificació. I de les administracions supramunicipals, les primeres. L’àmbit municipal sol no pot afrontar ni recuperacions econòmiques, fruit de desastres naturals, ni tampoc indisciplines urbanístiques tolerades per tots durant dècades, posem per cas. Cal posar l’accent en Alcanar, i posar-se a treballar en l’Alcanar d’avui i de demà, des de ja i amb generositat. I aquí les administracions, coordinadament, s’han d’activar, i han d’allargar la mà. Més enllà d’ajudes econòmiques davant fets puntuals, hi ha moltes accions que són de planificació, tècniques, jurídiques, estratègiques… que són tant importants o més , i que s’han de fer, i que requereixen de l’ajut de l’administració supramunicipal; i en l’àmbit urbanístic, a Alcanar-Platja, n’hi ha un bon exemple. I, sobretot, cal talent i sentit de pertinença. I és justament aquest darrer extrem en el qual penso, ja que Alcanar està més que ben posicionat. Impressiona la quantitat de joves professionals molt ben preparats acadèmicament, i que ocupen llocs de responsabilitat arreu del món, a qui se’ls ha d’oferir els canals adients per tal que ajudin a preparar també des d’aquest talent superior bona part dels reptes de futur descrits. I justament mentre acabo d’escriure aquestes línies els mitjans de comunicació publiquen que el Prof. Dr. Benjamin List ha estat premiat amb el Nobel de Química 2021, justament un professor alemany d’aquí, ja que hi ha estat criat en bona part i passa molts dels seus estius a l’enclavament poblacional de la Selleta.

Cal, en definitiva, deixar de parlar d’Alcanar, per passar a treballar, des d’ara mateix, en una direcció estratègica i executiva per al futur pròsper d’Alcanar, i per extensió, també les Terres de l’Ebre.

ARTICLES RELACIONATS

DEIXA UNA RESPOSTA

Introduïu el vostre comentari.
Introduïu aquí el vostre nom

+ 49 = 54

Últimes notícies