Drets dels animals

“Vine amb la mama!”, li deia fa uns dies una veïna meva afectuosament al seu gos. No era el primer cop que sentia la mateixa frase pronunciada per diverses persones a les seves respectives mascotes, però ara ho recordo com a quelcom immediat. S’ha convertit en habitual entre moltes persones parlar amb els seus gats o gossos com si fossin persones. No es tracta simplement de dirigir-los alguna expressió carinyosa o acaronar-los, que pot ser un detall maco, sinó que va molt més enllà. Per a molts, els animals domèstics s’han convertit en part integral de la família, elevant-los al nivell de les persones.

És una mostra més de l’embogiment en que s’ha caigut en aquesta societat postmoderna. S’ha passat de la lògica molt lloable de no maltractar els animals, perquè això degrada a aquells que així actuen, a humanitzar-los, la qual cosa no té cap ni peus. Demostra un desconeixement bàsic tant de l’esser humà com de les pròpies bèsties, a la vegada que un desordre en els afectes.

Els animals poden i han de ser estimats. Ben cert, però no tenen la dignitat de l’esser humà. Aquest ha de ser sempre respectat, en totes les situacions, incloses les que el situen en les màximes limitacions per infantesa, malaltia, demència o ancianitat. Els animals no estan subjectes a deures, per la seva irracionalitat. Si un gos defeca a la vorera, la responsabilitat no és d’ell, sinó del seu amo. Els animals més que educació reben, en tot cas, ensinistrament.

En una altra època, els grans poden recordar-ho de la pròpia infantesa, era normal maltractar animals sense més ni més. Per exemple, era molt freqüent entre els nens apedregar gats i gossos. Estava molt mal fet. No n’èrem conscients, cal reconèixer-ho i no ens educaven en això. En aquest aspecte hem millorat. Però ara el pèndul ha anat fins a l’extrem contrari, i més enllà. No solament en molts casos es tracta millor als animals que a les persones, sinó que sovint aquells  ocupen el lloc central en els afectes dels essers humans, en les despeses destinades i, fins i tot, els atribueixen una racionalitat que no tenen.

A milers de cases de les ciutats viuen diversos animals domèstic. Un gran negoci el constitueix la veterinària, els aliments per mascotes, les perruqueries canines, etc. Una dada fonamental és que a Espanya, i a Catalunya, hi ha més gossos que nens fins als 15 anys. Una societat on això succeeix no té futur.