Quina és la ciutat ideal?
La que et permet l’anominat de Barcelona i la proximitat de Tortosa. En termes urbanístics seria la ciutat anomenada dels “15 minuts”, amb serveis i espais verds ben a prop. I amb habitatge assequible.
Mentre pensem les ciutats ideals hem de fer front a realitats incòmodes.
La Llei de barris va ser un gran invent, que vam importar de França i que aquí vam aplicar entre el 2004 i el 2009. El gran encert d’aquells projectes era entendre que estos barris tenien realitats polièdriques i l’única manera d’intervenir-hi era tocant-ho tot: urbanisme, treball, comerç, gent gran… Es tractava de transformar pedres i persones. Amb el meu despatx ho hem fet al barri de La Mina, ho estem fent a Marsella i també ho vam fer a Tortosa.
La inversió urbanística és condició necessària, però es demostra insuficient per a tornar la vida a centres històrics com el de Tortosa.
Es tracta d’insistir-hi. El problema al nucli antic de Tortosa és que hi pesa massa l’administració i molt poc el veïnat. La ciutat ha de ser un lloc de relacions, d’intercanvi. Ho hem après de l’ecologia: com més diversitat, més riquesa. En el cas de Tortosa, a més, la renovació va començar molt tard, quan altres ciutats com Girona, Vic o Reus, ja havien fet la feina. Després va arribar la crisi i ara la pandèmia. Però Tortosa és un diamant en brut.
Complicat de polir.
El problema de Tortosa és que té un centre massa gran per a un cos tan petit. Li falta musculatura. El seu centre històric és molt gran, té 40 hectàrees, similar al de Lleida, Girona, Manresa o Tarragona, però amb un pressupost més petit. El de Vic té 16 hectàrees i el de Reus i Olot, 12.
Com es dinamitza un centre històric?
Posar la URV als Josepets hauria estat un encert, perquè els universitaris són els cascos blaus de la renovació urbana. Però rehabilitar l’edifici era més car que fer-lo de nou. El centre de Tortosa té uns actius boníssims; la clau és portar-hi jóvens.
El comerç agonitza a tot arreu. Es perd un dels principals atractius de les trames urbanes.
Si mor el comerç, mor la ciutat. Per a mi, el més important d’una ciutat són les plantes baixes, que implica permeabilitat, perquè és el lloc d’intercanvi del públic amb el privat. Però perquè funcione també cal una mínima densitat poblacional.
Els cotxes tenen els dies comptats a les ciutats. A les petites també?
Segur. Cal un canvi cultural per a fomentar els desplaçaments a peu, en bicicleta i transport públic. I el cotxe? Elèctric i compartit. Hem de posar les coses difícils als cotxes. Com més aparcament construïm, més incentivarem la compra de cotxes.
Els aparcaments han estat a totes les campanyes electorals que recordo.
Haurem de donar una altra funció als aparcaments. Al barri de Gràcia ja hi ha 0,45 cotxes per habitatge. A Tortosa tenim el problema de les cases escampades. La solució pot ser la bici elèctrica. Però pots recórrer a peu la ciutat sense problema. El futur és un cotxe compartit per cada deu famílies.
Ja no se sent a parlar tant d’smart cities.
El concepte smart city és una presa de pèl, un producte del màrqueting polític. Quan s’ha acabat el totxo s’ha buscat el negoci de les dades. Fem aplicacions útils per saber l’hora que passa el bus, però no convertim les ciutats en sensorilàndia.
On li agradaria viure?
La mescla de gent i ciutat és el que m’atreu. Barcelona m’agrada. També Sevilla o Girona. I Copenhague, que té forma de mà amb cinc dits entre els quals hi ha sempre espai verd.
Aquí hem apostat molt per la plaça dura.
Les places són dures per definició. A ningú se li acudirà posar un arbre a la plaça Sant Jaume o a la de Vic. Una altra cosa és que cal renaturalitzar els carrers. Hauria de ser obligatori. A Tortosa, per exemple, el tram central de l’avinguda Generalitat hauria de passar de 4 a 3 carrils, ampliar voreres i posar-hi arbres. En una ciutat, la distància més curta no és la línia més recta, sinó la més agradable.
ENTREVISTA // El preu de l’habitatge expulsa els jóvens de les ciutats. Potser ens ajuda a revertir el despoblament.
La pandèmia ha posat damunt la taula que podem treballar des de casa. I viure a comarques és una oportunitat. Però el que no pot ser és que els jóvens hagen de marxar de la ciutat per no poder pagar-se un habitatge. Com a mínim el 15% dels habitatges han de ser protegits. A França ho són el 20% i l’alcaldessa de París vol arribar al 30%. A Barcelona, el pis protegit és un escàs 3% de l’existent.
La pandèmia ens ha tancat a casa i no ens agrada el que hem descobert.
La Covid ens ha robat el carrer. Ens han prohibit sortir, una cosa que només havia passat en temps de guerra. Ara ens hem adonat que tenim pisos petits i sense espai exterior. Tots els habitatges haurien de tenir una terrassa.
Vostè ha nascut i ha treballat a Terres de l’Ebre. Com és el nostre paisatge urbà?
Fa molts anys, en una conferència a la UETE, vaig fer una reflexió en este sentit. En una taxonomia del paisatge dels 52 municipis de l’Ebre, jo veig cinc paquets que anomeno així: Catifes, traçats i quadrícules (Amposta, Ulldecona, Deltebre, Roquetes…), Turons, laberints i macles (Batea, la Torre de l’Espanyol, la Pobla de Massaluca…), Límits, marges i fronteres (Tortosa, Miravet, la Galera, l’Ampolla…), Balcons, miradors i paisatges (Mas de Barberans, Tivissa, Paüls…) i creuaments, cantonades i camins (Xerta, Tivenys, Bot, Gandesa…). Tenim un patrimoni brutal i, certament, desconegut que cal preservar.
