HomeEntrevistes“A qui fa voluntariat li canvia la mirada sobre la pobresa”

“A qui fa voluntariat li canvia la mirada sobre la pobresa”

ENTREVISTA // Què és avui una persona pobra? 

Les xifres oficials ens diuen que el llindar del risc de pobresa se situa quan guanyes menys del 60%  dels ingressos mitjans de tota la població. Més enllà de les dades, estem parlant de persones que no tenen les necessitats bàsiques cobertes.

Quants usuaris té Càritas al territori. 

El nostre àmbit de treball correspon al de la diòcesi de Tortosa, que va més enllà de les Terres de l’Ebre. Atenem 3.500 famílies, unes 10.000 persones.

Deu haver-hi realitats molt diverses.

Més que la pobresa econòmica puntual ens preocupa sobretot la de tipus generacional, que es transmet de pares a fills. Hi ha persones que pensen que el seu tipus de vida, amb escassedat permanent, és el normal. No han conegut res més.

Alguns potser ni tan sols es consideren pobres.

De fet, a nosaltres ens agrada  més parlar d’exclusió que de pobresa. De vegades sembla que emprem els eufemismes per a suavitzar la realitat. Però en este cas, penso que és més precís: la pobresa es manifesta a través de diverses exclusions. Pots estar exclòs d’allò material o de la participació política, per exemple.

Quin és el perfil d’usuari més habitual de Càritas?

Aquí també preferim parlar més de participants que d’usuaris. Perquè són persones que participen, encara que siga involuntàriament, d’un projecte.

El llenguatge també dignifica. 

El jesuïta Dario Mollà va dir que caritat i dignitat no són intercanviables. Hem de poder ajudar respectant les persones.

Quins són, així, els participants més habituals? 

Molt variats. Dones amb fills, migrants, exiliats…

Exiliats?

Sí, n’hem tingut i ens en continuen arribant. Són persones que sovint venen amb la família, perseguides per les seues idees polítiques que han hagut de fugir del seu país. La majoria són de Veneçuela i Cuba.

Ha crescut el nombre de persones ateses en els últims anys?

Arran de l’última crisi, cap al 2010/2012 el nombre de famílies es va duplicar, i va passar de 1.700 a les 3.500 actuals. La xifra no ha reculat.

I amb la Covid?

A les ciutats, com Tortosa, Amposta o Vinaròs, hem tornat a doblar.

S’aguanta millor la crisi a comarques?

Les grans bosses de pobresa es concentren a les ciutats, perquè les dificultats per a accedir a un habitatge o per a trobar feina són més grans.

L’assistencialisme permet un plat calent però se li retreu manca de visió a llarg termini.

Estem acostumats a veure a la premsa les llargues cues de gent demanant aliments i els menjadors socials. A Càritas busquem l’equilibri entre l’assistencialisme i la promoció de la persona. Fem una gran faena, que no es veu, d’acompanyament a les persones.

El voluntariat és clau.

El 98% del personal de Càritas és voluntari. Tenim un “exèrcit” de 600 voluntaris a tota la diòcesi.

Qui són?

Sobretot persones jubilades.

A la llarga pot ser un problema. No hi ha relleu generacional? 

La gent gran és la que té més temps i experiència.  De jóvens també en tenim, però la realitat social i laboral d’avui limita molt el seu temps.

Fer de voluntari et canvia la mirada?

Als jóvens, acostumats a viure sense privacions, els dona una percepció diferent sobre la pobresa. Acostar-te al món de l’exclusió t’ajuda a entendre moltes coses.

Quantes històries deu haver-hi al darrere.

En alguns casos s’establixen vincles molt intensos. Va passar amb una senyora i l’home a qui ajudava. Quan este va emmalaltir, va ser la voluntària qui va acompanyar-lo fins al moment de morir. S’havia convertit en la seua única família.

Què és el més impactant que ha vist?

(…) Que t’arribe una dona amb tres fills i et diga que no té res, ni tan sols per a passar la nit. És una impotència absoluta. L’impressionant és veure com, gràcies a la feina dels voluntaris, esta persona se n’ha acabat sortint.

Som una societat generosa?

Penso que sí. Cada vegada que ens ve una crisi, rebem ajuda de molta gent.

La petició de solidaritat ve de totes bandes. Ens podem acabar immunitzant i acusar una mena de fatiga solidària?

És cert que ens demanen quan segurament ja hem contribuït abans. Mirem-ho d’una altra manera. Pot haver-hi gent que pel fet que Càritas és de l’Església, preferisca donar a altres entitats. Ja està bé. Donem més opcions i arribem a més persones.

Es pot tenir fe en Càritas i no tenir-ne en l’Església?

Càritas no es fixarà mai en el credo o origen de qui necessita ajuda. Només ajudem persones.

És lícit ocupar esgrimint el dret a l’habitatge? 

És vergonyós que hi haja persones que es vegen obligades a traspassar una línia que segurament no haurien volgut. Ho fan perquè és l’última opció.

El nouvingut sense recursos és un dels perfils de la nova pobresa a casa nostra.

Obrir fronteres sense control no és sostenible. Però tota persona que arribe aquí l’hem de poder acollir.

Albert Mestre
Albert Mestre
Periodista
ARTICLES RELACIONATS

DEIXA UNA RESPOSTA

Introduïu el vostre comentari.
Introduïu aquí el vostre nom

40 + = 46

Últimes notícies