És evident que l’informe PISA ha sotragat l’amor propi de la comunitat educativa i, de retruc, el del país sencer. No en va, han vingut de fora per dir-nos que la nostra canalla té un dèficit educatiu significatiu en comprensió lectora, matemàtiques i, en menor mesura, en altres disciplines formatives. “Punyeteros”! Si ho diuen els de fora, cou més que si els autòctons que estan a primera línia s’enterquen curs rere curs i reunió rere reunió, a evidenciar el mateix. Però això és un altre tema.
Enfront d’aquest informe devastador, no tots els àmbits implicats s’han rebolcat al fang amb la mateixa intensitat i això és molt significatiu de com van les coses a casa nostra. Òbviament, els primers en manifestar la seva indignació va ser el Govern que, com qui no sap la cosa, va rebatre la vergonya amb l’anunci “memorable” d’una ofensiva governamental contra la vulnerabilitat de la canalla. “Quieto todo el mundo!”, us ho explico: la culpa és dels nens i nenes pobres, o sigui, dels nouvinguts. ¡Déu-n’hi-do! Per la seva banda, les forces de xoc, o dit formalment, el cos docent, no han dit res més de nou del que venen denunciant de manera “cansina” des de “los siglos de los siglos”. Intueixo aquí una exquisida prudència davant la més que recurrent allau de crítiques que, tradicionalment, acostumen a rebre des del sofà de casa.
I obrim el meló dels que haurien d’estar enfangats fins al cap però com sempre que es tracta d’educar s’estimen més mirar-se el melic. Aquests progenitors que imploren menys vacances per a la canalla són els qui acaben regalant un mòbil als 12 anys, un videojoc de sang i fetge a cada nadal o no es veuen amb cor de limitar les hores de connexió. Aquest exèrcit de procreadors, -i m’hi incloc-, que sol derivar la responsabilitat d’educar a altres s’ha limitat a reclamar més recursos tot defugint qualsevol implicació en l’afer. Però perquè l’educació, per a bé o per a mal, no és un tema d’uns o d’uns altres, l’educació que un país ha de donar al jovent ha d’implicar tots els àmbits de la societat sense exclusions.
No fa gaire, el nostre ínclit govern acaba de fer públic el llistat de les persones que tindran la responsabilitat d’esmenar el greuge europeu de l’informe PISA. I com és habitual, la prerrogativa no ens deixa indiferents. Es tracta d’un grup de persones que, en un país normal, vindrien a substituir els que ja tenien la responsabilitat de fer un seguiment eficaç de l’educació a Catalunya. Però a casa nostra el que no es fa és renovar el Consell Escolar de Catalunya (CEC), ni destituir a aquells i aquelles que, segons l’article 171.5 de la Llei d’Educació, podien formular, per iniciativa pròpia, propostes al departament sobre qüestions relacionades amb la qualitat de l’ensenyament. Ni parlar-ne. El que fem, -fidels a la tradició de la sofisticació-, és duplicar càrrecs, grups de treball i de discussió que acabarà, tot plegat, en un feix de paper al calaix. Així, s’opta per un grup d’experts i experteses en diferents àmbits de les institucions educatives, alguns amb cadira al CEC, també es compta amb una representant dels 26 milions d’interessos de pares i mares però, en canvi, es prescindeix d’experts en relacions laborals, en sociologia, l’empresa i l’economia, evidenciant l’obstinada idea que l’educació és un concepte aïllat de la societat.
El fet és que l’educació no és un àmbit impermeable a altres contexts socials que, deliberadament, l’alimenten, el mantenen i, d’una manera o d’altra, el determinen. La seva interdependència genera fortes tensions que la fan vulnerable i fràgil, exposant-la a continuades envestides que la van minant fins que algú de fora i amb certa diligència adverteix que la cosa no va fina. En aquesta ocasió, -i no cal ser molt viu-, tothom pot coincidir amb mi que l’impacte de les noves tecnologies, entre d’altres, ha sigut igual de devastador que irresponsablement amortit per les autoritats educatives, sense incidir en la repercussió que el seu ús desmesurat ha tingut en les relacions socials de la canalla amb la família i de retruc amb l’escola. En definitiva, una educació infectada per una tecnologia omnipresent que si no es reestructura a tots els nivells de la societat acabarà aniquilant l’art d’ensenyar i el d’aprendre. I per aquest menester no és suficient l’expertesa pedagògica sinó que la participació d’altres disciplines esdevé imperativa si el que volem és capgirar la situació.
