Aigua en cistella

La cultura catalana viu des de fa uns anys l’autèntic “segle d’or”, l’època més brillant, tant pel que fa a la quantitat de les produccions com pel que fa a la qualitat. Llibres, discos, produccions teatrals, programes de TV i ràdio, festivals de tota mena, premis i una fita cabdal: els joves formen part de manera activa d’este zenit cultural. Els mateixos joves que són acusats cada dia de ser passius, de no participar, escriuen llibres que es traduïxen a desenes de llengües, guanyen premis en diferents disciplines artístiques, conquerixen les xarxes tot demostrant un gran enginy i domini del mitjà, innoven, s’arrisquen. Estan construint, a base de xicotetes aportacions subjectives, una part de la Cultura amb majúscules, sobre la qual pivotaran altres expressions que encara no han ni nascut.

L’existència de la seua activitat és fonamental. I la cosa acostuma a ser així en totes les èpoques i cultures: els joves estiren el carro i els sèniors, els referents, els aposten. Però ara tot va ràpid i l’allau de propostes i de noms provoca, inevitablement, mala digestió. Els referents se substituïxen els uns als altres sense tenir temps de fixar o reforçar allò que proposen. Avancem, d’acord, però crec que ens perdem alguna cosa. Potser compartim rumb, però no destinació. Té sentit que el millor moment cultural coincidisca amb el pitjor moment lingüístic? Potser caldria fixar un propòsit, un objectiu, un programa. Si no, este brillant segle d’or passarà a la història com aquelles multitudinàries vacances que vam fer, de les quals tenim moltes fotografies plenes de cares somrients amb qui vam compartir bons moments i que amb el temps hem oblidat com es deien, qui eren estes persones, com els ha anat la vida o, simplement, que estàvem de vacances.

Eduard Carmona
Eduard Carmona
Poeta, rapsode, activista cultural i comunicador ebrenc
ARTICLES RELACIONATS

DEIXA UNA RESPOSTA

Introduïu el vostre comentari.
Introduïu aquí el vostre nom

3 + 2 =

Últimes notícies