M’agrada fer-ho sempre en positiu, però de vegades també és bonic utilitzar l’espai per fer teràpia conjunta. Compartir és viure… i aprendre, que l’autocrítica també és necessària si l’objectiu és sumar anys. Durant els darrers, m’he adonat que som experts a fer-ho tot extremadament complicat. Com si no tinguéssem res més a fer. En lloc de tant de pàdel, ‘patchwork’ o classes de cant (que és el que jo faig), siguem sincers, hauríem de poder matricular-nos a cursos ‘para aprender a explorar la manera más bèstia y agotadora de rizar el rizo’. Qui es vulga forrar que s’ho pense dos vegades. I ja si som capaços de vendre-ho com a ‘networking’, hem triomfat. Perquè ens encanta al lloc de treball. Hi ha gent que gaudeix repartint toxicitat, i alimentant-se de les desgràcies dels altres. Si hi hagués repel·lent per a aquests paràsits peluts i crescuts, els beneïts reposadors dels supermercats no farien mai festa. Responent al títol, em posa més malalt ser actor passiu de les ‘mogudes’ que esdevenir-ne protagonista. No dic que quan els trets van directes a tu siga fàcil, però quan els veus passar, el mal de panxa no és comparable a res. I el pitjor és quan t’utilitzen d’escut i pretenen que et deixes de manera incondicional. Senyors, per què no desfà el nus qui l’ha fet? La resta un pas al costat, i cap a casa. Doncs no, a fotre el nas que s’acaba el món. Fer un bon ús de la distància i evitar ser portaveu de portaveus, a mi m’ha funcionat. Ja m’ho deien a casa, tu parla de tu i de la teua vida. I si vols, de com ho has viscut, perquè tenim dret a les percepcions, només faltaria. Tinc el pressentiment que tots ens hi hem trobat en algun moment, de fet, en uns quants més del que ens hauria agradat. Però som així, i segur que tots ho fem el millor que podem.
