La sort està tirada. I el destí del poble nord-americà està escrit. Avui, dimarts 3 de novembre, el 2020 pot donar un altre disgust als ciutadans dels Estats Units — enfangats en una recessió econòmica majúscula provocada pels efectes d’una pandèmia global que, aquí, no s’ha aconseguit doblegar en cap moment— en forma d’una reelecció del president republicà Donald Trump i tot allò que aquest fet suposaria, des d’un aïllament internacional prolongat que comença a ser dolorós fins a una forma d’entendre i fer política que té més en comú amb una pel·lícula de gàngsters de Martin Scorsese que no pas amb el tarannà que exhibeixen la resta de líders mundials que tenen suficient tacó a la sola de les sabates per a mirar els Estats Units als ulls.
O, si fem cas a la majoria dels sondejos, la mala sort del 2020 podria començar a donar els primers signes d’exhauriment i Joe Biden, el candidat que presenta el partit demòcrata que va ser vicepresident durant l’era Obama, s’emportaria, fins i tot amb ample marge, la victòria d’aquesta elecció presidencial que tant un partit com l’altre han coincidit en titllar d’històrica, no només per les circumstàncies històriques que ha portat la crisi sanitària del coronavirus i la crisi social provocada pel racisme endèmic de la societat que ha cristal·litzat en el moviment civil del Black Lives Matter, sinó perquè, en funció del resultat que aflori demà, la primera potència econòmica i militar del món es dirigirà cap a un marcat canvi de cicle o seguirà cavant quatre anys més el forat que molt probablement s’acabarà convertint en la tomba de la seva hegemonia mundial i el declivi de l’imperi de l’Oncle Sam.
Que els americans tenien ganes d’acudir a les urnes és indiscutible. En plena onada de fred al sud i enmig de rebrots de la covid-19 cada cop més virulents a tot el país, les cues als col·legis electorals, a les biblioteques, a les esglésies, a les oficines de correu són llargues i suposen de dos a tres hores d’espera en alguns casos per tal de poder exercir el dret i el deure al vot. Des de fa tres setmanes es pot votar de manera anticipada i més de 70 milions de persones (el 50% del total de la participació en les eleccions del 2016) ja ho han fet, la majoria per correu.
Caldrà veure, si les enquestes no s’equivoquen —tal com ja va passar al 2016 quan donaven a Hillary Clinton com a clara guanyadora i va ser finalment Trump qui es va convertir en president— com encaixarà aquest una hipotètica derrota electoral que posaria en evidència la fragilitat del seu ego, la puerilitat del seu narcisisme i la inexistència de la seva responsabilitat institucional. La campanya electoral ha estat marcada per la més absoluta negligència, i, en plena crisi epidemiològica i en contra de totes les mesures i recomanacions establertes pels professionals sanitaris, Donald Trump, després d’haver-se recuperat de la covid-19 i haver-n’hi restat importància públicament, ha convocat ral·lis multitudinaris a estats com Arizona, Nevada o Pennsilvània, que han disparat els contagis i les hospitalitzacions. Per si això no fos suficient, el president ha caldejat l’ambient afirmant que, si no és reelegit, qüestionarà la legitimitat dels resultats.
