HomeEntrevistes“Als artistes que han participat en el nostre projecte els atreu la...

“Als artistes que han participat en el nostre projecte els atreu la raresa de l’experiment”

Teniu el poble de Tivenys revolucionat amb la vinguda d’actors, actrius i altra gent del món de l’espectacle.

Josep: N’hem portat uns quants, sí. L’última, Sílvia Pérez Cruz, Darko Peric, el “Helsinki” de La casa de papel. Els ebrencs Belén Fabra i Roberto Olivan van ser els primers.

Greta: També  Itziar Castro (Vis a vis), Aida Folch o el publicista Toni Segarra, autor d’algunes de les campanyes més premiades.

I els porteu a tots en esta nau industrial, als afores del poble. Què hi feu aquí?

J: Ens dediquem al retrat escenogràfic, una disciplina artística que fa molt poca gent en este país.

A les xarxes socials heu ensenyat algunes coses.

J: Es podrà veure tot a partir del mes de febrer en l’exposició que farem al Centre d’Art Lo Pati.

G: El que hem fet estos últims mesos tindrà traducció en una mostra d’art contemporani.

Amb quina proposta capteu l’atenció dels personatges que han acceptat de participar-hi?

G. La idea era aconseguir atreure persones molt creatives de disciplines diferents. Es tractava que el personatge no parlés tant del que fa sinó de la seua mirada sobre la vida. I, a partir d’aquí, nosaltres hem construït una escenografia diferent per a cadascú.

Convèncer algú perquè es dixa llençar litres de pintura negra per tot el cos i fotografiar-lo envoltat d’andròmines, d’entrada, no sembla fàcil.

J. Ho vam fer amb Toni Segarra. Un paio brillant que ens feia molt de respecte. És un dels millors publicistes del món! I va acceptar el repte que li van llençar dos bojos desconeguts. Quan va veure tot el muntatge va reaccionar com la Sílvia Pérez Cruz: “feu el que vulgueu amb mi”.

Què els atreu de la idea?

G. La raresa de l’experiment. Una entrevista que no és, una foto que tampoc… Esta gent han fet pel·lícules, anuncis… però mai han participat en una experiència com esta.

J. La finalitat és crear alguna cosa, una mena de món imaginari, en què estes persones puguen expressar-se d’una manera diferent de la que estan acostumades.

Com hi contacteu?

J: Arribar al primer és el més complicat. Quan entres en el seu món, un t’acaba portant a l’altre. De vegades és més complicat convèncer els seus representants que no pas a ells.

G: Jo crec que els agrada la il·lusió i treball que perceben al darrere de la nostra idea.

De quin món veniu?

G. Jo, del cine.

J: En el meu cas, de la fotografia.

Entenc que esteu sembrant per arribar… on?

G. A mi m’agradaria escenografiar òperes.

J. O cine i teatre. Però sent realistes, la nostra feina també encaixa amb el món de la publicitat.

De fet, treballeu com a productora audiovisual.

J. I tot el que guanyem ho invertim en este projecte, en materials i recursos per a crear estes escenografies.

Treballar des de Tivenys és un repte afegit?

J. Estes produccions no ens les podríem permetre a Barcelona.

G. Avui tampoc cal estar a Nova York per a fer coses interessants.

De qui és culpa que us hagueu posat en això?

G. Els meus pares són músics i a casa meua la cultura sempre ha estat present.

J. De la meua família he rebut suport incondicional en tot moment. Des que als 12 anys ja muntava exposicions, em buscava patrocinadors i portava a Tivenys autobusos plens de gent.

Quins són els vostres referents?

G. Som molt romàntics i barrocs. Penso, per exemple, en Paolo Sorrentino.

J. A mi m’impacten les escenografies per a dansa i teatre de la companyia belga Peeping Tom. Però jo tinc pocs referents, estic poc contaminat. Em mou la intuïció.

Com definiríeu el vostre projecte?

G. Ve a ser una reflexió sobre el pas de la infantesa a l’edat adulta. Amb el desencant de moltes coses. Veure com et vas traient motxilles que, en realitat, no eren teues.

El que feu és insòlit i la vostra joventut hi afegix un punt d’insolència. Us assalta la inseguretat en algun moment?

G. Forma part del procés creatiu. Dies abans d’una producció podem estar plorant pensant a qui pot interessar-li. De cop, esclatem d’alegria en tenir la certesa que hem fet el que buscàvem.

El patiment és indissociable del procés creatiu.

G. És un drenatge emocional a través del qual vas entenent què passa a mesura que vas descobrint coses. Té un punt egoista, perquè et permet alliberar-te dels dubtes i les preguntes.

J. Mai no m’han agradat els tristos.Fins que vaig conèixer què se sent quan vols morir-te. Este treball creatiu ha estat la millor teràpia.

Albert Mestre
Albert Mestre
Periodista
ARTICLES RELACIONATS

DEIXA UNA RESPOSTA

Introduïu el vostre comentari.
Introduïu aquí el vostre nom

+ 22 = 25

Últimes notícies