“… que entraràs en un port que els teus ulls ignoraven, i vagis a ciutats per aprendre dels que saben”
(K.P. Kavafis.- Ítaca)
El tema del nou hospital o de les reformes i millores en l’actual Verge de la Cinta ha estat una qüestió d’interès i debat molt vinculat als anuncis i promeses, electoralistes o no, que diferents governs de la nostra Generalitat han fet quan des del territori s’ha plantejat la necessària intervenció per donar resposta a tot un seguit de mancances sanitàries.
No seré jo qui faci memòria de les diferents i, de vegades, contradictòries propostes que han fet els distints consellers de Salut que han ocupat la corresponent cadira. Des que l’any 2006 la doctora Marina Geli es va comprometre i va comprometre el seu govern en la construcció d’un nou hospital a i de les Terres de l’Ebre ha baixat molta aigua pel riu.
D’una banda, aquesta diversitat de solucions: cap d’aquestes ha prosperat. I de l’altra, la indefinició d’un Departament de Salut, “absent” en un tema tant cabdal, ha propiciat aquest rum-rum que desvetlla consciències adormides i enfronta posicionaments que, de vegades, obvien la premissa major: una resposta de present i de futur a les mancances que, en l’àmbit de la salut, tenim en aquestes terres.
La Plataforma per un Nou Hospital de les Terres de l’Ebre sorgeix, bàsicament, per aquests dos motius assenyalats: la indefinició del Govern al davant d’una problemàtica (promeses, propostes, projectes i, al cap i a la fi , estem on estem) i la constatació fefaent d’usuaris i professionals d’una realitat, crua realitat, que ens afecta i implica.
En aquest marc hom hi nota a faltar la necessària i explícita implicació del sector professional, metges i metgesses, infermers i infermeres, gestors de salut, etc. Ells i elles són “els qui en saben”. Quan de manera anònima algú dona una opinió, aquesta, respectable i de vegades sàvia, deixa de tenir la força que hauria de tenir si hom pensa que la seva professió és també una professió social, comunitària. I és així perquè el dret a la salut, com el dret a l’educació o a l’habitatge, és un dret inalienable i indiscutible en una societat que es vol dir i ser justa i equitativa. És per això que “m’estranya” i a la vegada em revolta el silenci de la “classe sanitària”. Penso: no tenen res a dir-hi?, de què tenen temor?, ja els van bé les coses com estan? Aquests dies, mestres i professors han sortit al carrer per dir prou a una situació propiciada per la manca de diàleg d’un Departament que sembla viure en una realitat paral·lela, per no dir-ne virtual. Penso si els sanitaris de les nostres terres no haurien de fer el mateix: dir prou a tant de despropòsit , a tanta manca de planificació, a tantes promeses i projectes proposats i no acomplerts… Ells i elles són els qui en saben.
Hi ha situacions i circumstàncies en les quals l’anonimat o la indiferència, fa més mal que bé; hi ha situacions i circumstàncies en les quals el debat cal nodrir-lo no només de reivindicació o de greuges comparatius sinó també d’experiència, de sensibilitat i de coneixement. Hi ha, com és el cas, moments en què cal més contundència i, potser, més radicalitat i no tanta “diplomàcia”, la de voler quedar bé amb tothom. Estem en debat, la reivindicació i els greuges ja hi són, notem a faltar aquesta altra part.
És comprensible que hom no es vulgui significar públicament o que delegui la seva opinió en el col·legi, però necessitem noms, cares i ulls per tirar endavant una reivindicació que ens pertany a tots i a totes. La indefinició a la qual ens tenen sotmesos uns i altres, les discrepàncies entre grups polítics d’un mateix govern i la no cooperació entre institucions no poden ajornar actuacions tan necessàries com les que afecten a la salut. Ens cal la complicitat de tots els sectors per no fer d’aquesta una qüestió “conjuntural”, no podem deixar la salut “en mans de segons qui”.
