Abans que obri els ulls ja sona el maleït despertador. Són les 7 h. El maleeixo i em maleeixo. Faig 1.000 esforços per aixecar-me i al 1.001, ara sí, ja estic lavabo. A la cuina ràpid, a beure alguna beguda vegetal. I au, cap al cotxe sense encantar-se. Escoltar mitja horeta a la Terribas em comença a situar al món. Diu que Mediterrani enllà els refugiats moren. I, de l’altra punta del planeta, comença a arribar un virus estrany. Quan parlen les apocalíptiques a les 8 h és només una metàfora.
Arribar a la feina i fitxar. Treballar. Contestar correus: “benvolgudes, benvolguts”.Això, allò. Allò altre. I “cordialment”. O “salutacions”. O, simplement, “salut”. Depèn del cas. No us passa a vosaltres, que sempre dubteu una mica en com acomiadar-se, així formalment? Deu ser com els amics, coneguts i saludats, que deia Pla. Anar a esmorzar amb els companys. El cambrer diu, amb accent de Bogotá, “¿como amanecieron hoy?” i porta uns cafès acompanyats d’una petita magdalena industrial precintada amb plàstic. “Me he levantado a las 6 para hacerles las madalenas”. Ho diu cada dia però cada dia fa gràcia. És un professional. Tornem a la feina. Reunió. Fer alguna trucada. Una altra reunió. Excels. Em ressona pel cap aquell tuit de no me’n recordo qui: “jo que somiava amb una vida de luxúria i aquí em teniu, fent excels”. Doncs això. Treballar, treballar, treballar. I cap a casa.
Cotxe. Dinar. Si hi ha sort, una mica de relax, migdiada. I llavors? Depèn del dia. Estudiar? Llegir? Algun dia puntual uns partits de pàdel -m’estic iniciant, nivell principiant. Si el dia ja es fa llarg, potser una mica de bici. No, això millor el cap de setmana. Sol, paisatge, aire fresc. Però, sigui el que sigui, a arribar a casa i fer un sospir i pensar allò de “no s’està enlloc com a casa”.
Però pensar també en les vacances, l’estiu. O en algun viatget de cap de setmana, per trencar amb la rutina. On anirem? I en el divendres, que ja està aquí i a les 19 h a la biblioteca sempre fan alguna cosa interessant. Una presentació d’un llibre, una exposició. I, si hi ha bon ambient, es pot acabar amb tertúlia i unes canyes. I picar alguna cosa, per no anar pel món amb l’estómac mig buit. I potser cap al pub del poble, a fer una copa i a dormir. O no. Volia posar taverna, que sona més autèntic, però pub m’agrada, que diu que ve de públic.
Quina poca luxúria, quina vida més avorrida. Però qui hi pogués tornar, a la vida pública. Aixecar-se a les 7 i anar a treballar. Ara pareix el paradís.
