Benvolgut Sr. Joan Castor Gonell, delegat del Govern a les Terres de l’Ebre:
Primer de tot, ni que sigui per cortesia, felicitar-lo pel seu nomenament i desitjar-li un mandat ple d’encerts. Segon, confessar-li que la seua designació em va alleugerir, de cos i d’esperit. De cos, perquè hauria guanyat l’aposta si hagués optat -contra el meu costum- per jugar-m’hi calerons. I d’esperit, perquè la tria va deixar al marge els altres dos candidats que integraven la terna, i que circulaven entre el safareig polític i periodístic d’estes contrades.
Vostè mateix pot revisar una tertúlia del Canal TE, del 27 d’agost passat, en què clarament, davant la travessa, advocava per la seua persona. No només arran de la seua trajectòria al capdavant de l’Ajuntament de Sant Jaume d’Enveja sinó perquè vostè representa -i si us plau no ho espatlli- els ideals i valors que el president Salvador Illa va transmetre al seu flamant equip de govern. I entre estes ensenyances i consells hi figurava el discurs de presa de possessió de l’expresident Josep Tarradellas, a qui vostè -per cert- agrada citar com un dels seus benvolguts referents. Per tant, arraconi vostè tot impuls de sectarisme -tan propi d’algun dels seus predecessors-, esborri qualsevol borrall de caciquisme -tan arrelat entre algunes figures del seu partit- i, principalment, allunyis d’este victimisme consubstancial del sud de Catalunya. El primer cop que entoni la Cançó de l’Enfadós -un demèrit d’aquells que tenen com a divisa la passivitat i alhora l’egoisme- haurà perdut la meua confiança.
“Arraconi tot impuls de sectarisme -tan propi d’algun dels seus predecessors-, esborri qualsevol borrall de caciquisme
-tan arrelat entre algunes figures del
seu partit- i, principalment, allunyi’s d’este victimisme consubstancial del sud de Catalunya”
No li envejo la ingent feina que pot planificar i, si de cas, dur a terme. Sobretot perquè la gent que habitem les Terres de l’Ebre ens limitem a ser una munió ciutadana amb un arrelat sentit de pertinença a la terra, però res més. No ha sigut, ni de bon tros, l’Administració amb les seues polítiques públiques qui hagi vertebrat o engrescat esta unió, ni sentimentalment ni materialment. Una col·lectivitat a qui ni tan sols agermana el riu o l’anacrònic i precari Eix de l’Ebre.
Vostè mateix pot repassar el llistat de projectes comuns d’estes quatre comarques. Si en troba un, més enllà d’alguna cursa ciclista, ens el fa saber. Li prego. Potser anomenarà la Reserva de la Biosfera, de la que tothom n’ha sentit a parlar però que ningú no en coneix la seua traducció pràctica, com ara les ciutats Patrimoni de la Humanitat. Ambdues qualificacions merament nominals atorgades, per cert, per la Unesco.
Administrar un territori tan petit, desequilibrat i alhora farcit de pobles minúsculs, amb un despoblament creixent d’algunes zones, complica la tasca de qualsevol governant. Un complex escenari agreujat pels particulars interessos locals i el caciquisme partidista, ja que no seran pocs els alcaldes del seu partit a qui no satisfarà un premi de consolació i reivindicaran la seua pertinença política per obtenir guanys superiors. Els fons nuclears i els Next Generation suposen de veres una oportunitat per a les Terres de l’Ebre, però també una coartada per a qualsevol arribista i aprofitat.
Tampoc es deixi vostè captivar pels cants de sirena de certs grups ultramundans, la capacitat de mobilització i representació dels quals consta a les hemeroteques i als raquítics llistats de socis. Ja sap que per aquí baix els delecta més la figuració que acotxar el llom.
I per finalitzar, no voldria deixar de recordar-li que, malgrat ser vostè el delegat a les Terres de l’Ebre, representa al Govern de tota Catalunya i, per tant, més d’un cop li tocarà defensar posicions contràries als interessos d’estes quatre comarques meridionals. Faci-ho sense recança si creu que no traeix els seus valors.
Vet aquí un exemple. La setmana passada va arribar l’aigua de l’Ebre a l’Espluga de Francolí mentre el Priorat, una comarca agermanada i veïna, s’està morint de set.
Rebi una cordial salutació.
