A què atribuïx l’hostilitat cap als docents per part de determinats sectors socials?
Les crítiques venen d’aquells que consideren l’escola com un lloc on aparcar els seus fills. Una vegada superada l’emergència sanitària, ara tornem a castigar els educadors. Mentre no posem l’educació en el centre de la nostra vida política i social, el seu
paper serà sempre secundari.
En pocs dies hem passat d’aplaudir els sanitaris a posar en dubte la feina educativa.
Els mitjans han fet un gran esforç per visibilitzar la feina sanitària. En canvi, la del docent ha quedat amagada, malgrat que ha estat molt dura, perquè s’han vist obligats a formar en la distància, una faena per a la qual no estaven ni formats ni preparats.
Als països més avançats en educació hi ha una major consideració pel docent.
Quan parlem del model d’èxit a Finlàndia hem de saber que allí hi ha un pacte d’estat per l’educació, que està per sobre de lluites partidistes. Aquí, en els últims 15 anys hi ha hagut 4 lleis generals d’educació. Afegim-hi les retallades, sempre a punt per als sectors sanitari i educatiu, i entendrem per què al nostre país no ens creiem l’educació.
Què ha posat en evidència el confinament, en la manera d’ensenyar?
Que tenim un problema de competència digital global, a nivell de societat, famílies i professorat.
Podem tenir habilitats tecnològiques, però no som competents digitals.
S’ha fet una bona docència virtual?
Hi ha hagut de tot, però no en tenim prou evidències. El professorat se n’ha sortit el millor que ha pogut, però la culpa no és seua. El que s’ha fet ha estat orientat a la utilització d’eines, com les videoconferències o campus virtuals. Però ningú parla de lideratge digital per al canvi, de noves metodologies o de planificació i organització. Amb el confinament, els docents s’han organitzat com han pogut i, amb la urgència d’avançar temari, hem vist molta sobrecàrrega d’activitats.
Quant ha de durar una classe per videoconferència?
Vint minuts, com a màxim. I, a primària, entre deu i quinze.
Diria que la cosa no ha anat ben bé així.
S’han traslladat les classes presencials al format telemàtic. I això no serveix per a res. Els alumnes, als 15 minuts ja no són capaços de mantenir l’atenció.
Vostè lidera des de la URV, juntament amb altres universitats, l’Observatori de la Competència
Digital Docent. Amb quina finalitat?
Recollir evidències i avançar cap a una professió docent competent en el món digital. El primer programa d’informàtica educativa de la Generalitat, pioner a l’Estat, data de 1985. Des de llavors,
s’han succeït els programes en aquesta direcció, però encara estem lluny del 100% de professorat competent digital. Tenim molta feina per fer.
Com s’ha de dissenyar el proper curs?
Cal pensar com ho volem fer i planificar. El repte és dissenyar bé les activitats d’aprenentatge i avaluació, i tenir una estratègia per integrar els sistemes presencial i telemàtic.
Alguns crítics parlen de curs perdut.
És mentida. Altre cop es neguen a reconèixer l’esforç dels docents, i també de les famílies. A primària i secundària el confinament va arribar al tercer trimestre, quan dos terços del curs ja estaven fets.
Com es garantix l’atenció educativa el proper curs amb menys alumnes per aula?
Si el sistema no pot duplicar el nombre de professors per manca de recursos, s’ha de poder fer el mateix que amb els sanitaris. Que els alumnes dels últims cursos d’Educació, Pedagogia i Educació Social facen les pràctiques per avançat a les nostres escoles.
Això potser provoca algun incendi.
Els sindicats s’han de modernitzar una mica. Estem en una emergència social! Si no tenim recursos per doblar plantilla, què fem? Deixem desatesa una part de l’alumnat?
Per què tenim una de les taxes d’abandonament escolar més altes d’Europa?
Pel mateix motiu que es critica el professorat: no donem valor a l’educació. Bona part d’este abandonament es produïx a la secundària. La formació professional seria una bona solució si es fes una reforma en profunditat. Sovint se li ha rentat la cara, però lluny de la realitat. Per exemple, les pràctiques estan pensades per fer-se, moltes vegades, en grans empreses i el nostre país és de micro i
nanoempreses.
Els empresaris sovint es queixen que els arriben candidats sobreformats.
No estan sobreformats, sinó infrapagats. Des de quan formar-se més i millor és un problema? Tenim dificultats per implementar programes de doctorat industrial perquè les empreses no volen saber res de recerca. Prioritzen la mà d’obra barata.
