L’obra ‘Señora de rojo sobre fondo gris’ de Miguel Delibes és tota una proesa que relata com l’autor va haver de fer front a la mort sobtada de la seua dona, Ángeles de Castro.
Als seus 84 anys, José Sacristán va donar una lliçó, el passat divendres 28 de gener, als assistents de l’Auditori Felip Pedrell de Tortosa de com fer teatre pur i dur, sense artificis, només la quantitat justa de teatralitat, modulant la veu -ben coneguda de l’actor- per no perdre l’atenció dels oients, i amb unes subtils notes d’humor. Així, va transportar-nos i emocionar-nos al llarg de noranta minuts per la gestió del dol que va haver de fer l’escriptor Miguel Delibes, un dels grans narradors espanyols, davant la inesperada i dolorosa mort de la seua dona, Ángeles de Castro, als 48 anys, a causa d’un tumor cerebral.
Señora de rojo sobre fondo gris és l’obra amb més càrrega autobiogràfica de Delibes. “No ignoro que el recurs de beure és un vell truc per a escapar d’un mateix”. Amb esta frase i un got de whisky a la mà, arrencava el monòleg de Sacristán, a través del personatge de Nicolás, un pintor que viu una crisi creativa i que ja no és capaç d’afrontar-se a una tela en blanc, des que va morir la seua dona sobtadament. A través de les seues paraules podem veure que l’Ana era vivaç, vitalista, capaç de contagiar la seua alegria, d’ideals progressistes i una persona que “amb la seua sola presència alleugeria el pes de viure”.
Ambientada a l’Espanya del 1975, el monòleg és el relat d’un home enamorat i atrapat al record de la seua dona, que tot i haver passat diversos embarassos i emmalaltir continuava essent “tan gràcil i atractiva com quan la vaig conèixer al parc amb només 16 anys”. A través de les paraules de Nicolás, els espectadors podien dibuixar-se una imatge ben clara i formada de la mateixa Ana, una dona amb una personalitat especial.
“Em meravellava la seua capacitat d’adaptació” per a fer front a les diferents circumstàncies que se’ls anava plantejant a la família, que anava a cavall de la presó, on hi havia una de les seues filles i el gendre per activistes, i de les exposicions i festes del mateix pintor, en les quals ella solia conquistar a tot el món; a més, aconseguia que tothom estigués predisposat a ajudar-la, com quan s’oblidava la cartera i no podia pagar el bitllet d’autobús i la resta de passatgers s’oferien a pagar-li. Era una dona que “estimava el llibre espontàniament escollit” i que “entenia que el vici o la virtut de llegir depenien del primer llibre, ja que l’un et porta a l’altre”. Així va obrir les portes de la lectura a Nicolás, que va arribar a llegir “Proust, però també a Robbe Grillet”.
I entre els silencis i les mirades intenses al públic, Nicolás ens anava apropant el moment en què ella va començar a sentir malestar, els diferents diagnòstics que anaven obtenint per part dels metges que la van tractar, i, a poc a poc, amb un treball profund i mesurat, el protagonista anava obrint les ferides i dixant-nos entreveure el dolor i la ferida interior que s’anaven aguditzant a mida que s’apropava el final. Es tracta d’un home empetitit, desconsolat, que amb només la veu i uns lleugers gestos expressava els diferents graus de pena i lament que travessava i el consumien. Una de les frases més colpidores, sens dubte, va ser quan se’ls va notificar que era un tumor cerebral i s’havia d’operar. Ella, que volia alleugerir el malestar de Nicolás, va cloure que “avui dia estes coses tenen solució. En el pitjor dels casos, jo he sigut feliç 48 anys, hi ha qui no aconseguix ser-ho 48 hores en tota una vida”.
I movent-se per l’escenografia fixa que recrea el taller del pintor, d’una encertadíssima gamma de color gris, finalment Sacristán va conquistar el públic, relatant amb passió i emoció el desenllaç de la història, que acabaria amb la mort inesperada d’Ana després de l’operació, que s’imposaria al fons de l’escenari en el seu retrat amb el vestit roig i que dona nom a l’obra. I amb una contundent frase final, “ja no tindré a ningú que em done la mà quan m’assalte la por”, acaba.
I amb el Felip Pedrell dempeus aplaudint el mestre de la interpretació, Sacristán no va perdre l’oportunitat de reivindicar que “la cultura és segura”, així com la figura de Delibes i d’Ángeles de Castro.
