Normalment, les sessions plenàries d’organització als Ajuntaments solen ser plenaris de tràmit en la majoria dels seus punts fins que, arribats al punt que fa referència a les dedicacions i les retribucions dels càrrecs el debat sol empantanar-se i endurir-se per a govern i oposició. Dos premisses bàsiques abans de passar al fons de la qüestió;
En primer lloc, la participació política és un dret de ciutadania garantit per l’Estat de Dret, més enllà de l’origen, la classe social i els recursos de que disposin els electes. El temps i la dedicació que suposa l’activitat política ha de comportar obligatòriament una compensació econòmica i un alliberament del temps laboral- quan sigui necessari-, proporcionat en magnitud i mesura, per tal que ningú es vegi penalitzat.
En segon lloc, la gestió dels recursos i diners públics ha de ser estricta, curosa i transparent, exercida sempre des de l’honestedat i l’ètica personal i política.
I ara, dit això, passem a l’anàlisi de la proposta que l’equip de govern d’ERC a Roquetes ens portà al Plenari del passat dijous. L’equip de govern ens proposa un augment de dedicacions i salaris que en xifres absolutes ve a dir el següent:
Passar de dos dedicacions (1 exclusiva i 1 parcial) a quatre (dos exclusives i 2 parcials).
Augmentar la partida -o base d’execució- per a retribució de càrrecs en dedicació en 81.350,23€, passant dels 55.449,77€ pressupostats, als 136.800€ que es porten l’aprovació avui.
I per últim, un augment percentual d’aquestes retribucions del 146,71%.
Com a mínim, justificar aquestes decisions en els temps actuals no crec que sigui fàcil, com tampoc crec que aquesta sigui una proposta massa popular entre la ciutadania.
A banda de les dades exposades de manera asèptica, en brut, permeteu-me des de fora i des de la perspectiva que dona la distància, advertir que la proposta d’ERC, supura un biaix de gènere també difícil de justificar. De les quatre dedicacions, les exclusives pertanyen als homes i les parcials a les dones, si més no curiós. M’agradaria saber quina és l’opinió sobre el tema de la Directora Territorial d’Igualtat i Feminismes.
Una pregunta que tal vegada sonarà retòrica, quin és el salari mitjà a Catalunya segons dades IDESCAT? En dades 2020 (últimes disponibles), 27.100€. Per tant, aquesta és una proposta que està molt lluny de la realitat quotidiana de les treballadores i treballadors catalans. Si convenim que els representants polítics hem de ser el reflex de la societat que habitem, igual és que el mirall s’ha deformat una mica a força de pervertir-ne el seu ús.
Els pressupostos generals de l’Estat per a 2023 i les recomanacions de les entitats municipalistes com l’ACM, ens recorden tots els anys els topalls en les quantitats a rebre pels membres de les corporacions. La quantitat que es proposa l’Alcalde de Roquetes es troba a la banda alta del que permeten els PGE, quedant a 4.000€/any del màxim permès( 52.272,61€). L’Alcalde s’augmenta el salari aquest any en un 9,1%.
Si no hi ha diners ni partida per a polítiques socials, i aquí deixo alguns exemples de la precarietat del pressupost municipal en aquestes polítiques:
4.000€/any per als Ajuts d’urgència social
4.000€/ any conveni CCBE per a l’adquisició d’habitatge social
7.000€/ any conveni del Centre de dia
Com és possible mobilitzar 81.000€ /any del pressupost per a les retribucions dels càrrecs?
Per acabar, m’agradaria fer referència a la coherència com a valor en l’acció política i la governança.
El 3 de febrer de 2022 el Congrés de Diputats aprovava el RD 32/2021 conegut com la reforma laboral. Fou un Decret que modificà l’Estatut dels Treballadors i que entre d’altres coses va suposar;
L’eliminació dels contractes per obra i servei reducció de la temporalitat)
Es van proposar nous contractes de formació
Es va reintroduir la ultraactivitat dels convenis laborals, i la prioritat dels convenis sectorials sobre els d’empresa
Es van consolidar els ERTO’s com una de les mesures més efectives de l’escut social
El SMI va fixar-se en 1.080€/ mes i 14 pagues
Fou una reforma quasi revolucionària -si es permet la contradicció-, revolucionària per als drets de les treballadores i treballadors. Només l’oposició frontal de l’extrema dreta i la dreta extrema a la reforma van posar en perill una mesura que significava un evident avenç social, laboral i democràtic. PP, VOX, ERC, JUNTS, BILDU, PNV, FORO i BNG van votar-hi en contra amb els arguments més reaccionaris possibles. Sort en vam tenir del Sr. Casero els proletaris i les proletàries de Catalunya i Espanya.
Com es pot ser tan restrictiu i frontista a l’hora de millorar els drets i les condicions laborals del nostre teixit productiu, i a la vegada, es veu tanta generositat, magnanimitat, flexibilitat i empatia a l’hora de fixar-se el propi salari? Estem fent bé les coses? És molt agosarat demanar una mica de coherència?
Els resultats del passat 28 de maig van ser històrics per a ERC i el seu equip a Roquetes. Obtenir una majoria absoluta, a banda de donar marge de maniobra per a governar sense suports, trasllada als republicans una responsabilitat afegida per a governar de manera democràtica i consensuada amb la resta de forces, i els obliga a fer un esforç addicional en el que igual no hi creuen ni volen perdre-hi temps. Podran fer allò que vulguin, podran aprovar les seves propostes amb la majoria que tenen sense escoltar a ningú, podran passar el corró i la piconadora per a llaurar i esberlar l’oposició, cosa a la que el grup socialista ens resistirem fins a les últimes conseqüències, però hem de deixar clar el rol i la funció que pertoca a govern i oposició en un sistema democràtic. El joc democràtic dona la responsabilitat de governar als que són mereixedors d’una confiança majoritària, mentre que a l’oposició ens encomana el control i la fiscalització d’aquesta acció de govern.
El joc democràtic obliga a donar compte de l’acció de govern, i tot i que aquesta es pugui plantejar des d’un model de prepotència i unilateralitat fracturadora, de tant en tant, si les formes i les polítiques no milloren, a l’equip de govern li acabaran sortint els colors. Espero que el temps pugui anar modelant aquestes pràctiques, i entre totes i tots arribéssim als punts de consens que mereix Roquetes i la seva gent.
