Anava per a artista plàstic, però es va acabar dedicant de ple a la literatura.
De petit ja era molt creatiu. La mare feia classes de dansa i a casa sempre hi havia a punt algun assaig o coreografia. El pare, telegrafista, es dedicava a la poesia i a escriure a la premsa. Està clar que de gran havia d’acabar fent alguna cosa relacionada amb la creativitat.
I va optar per Belles Arts.
Els pares van pensar que era allò amb què tenia més facilitat. De fet, faig bastants més quilòmetres per veure una exposició, que no pas per escoltar un novel·lista. Però fa temps que ja no dibuixo. Allò que vull dir acostumo a expressar-ho en paraules.
Quan s’adona que el seu futur professional passa per l’escriptura?
Quan pintava, a Belles Arts, els professors em deien que la meua pintura era massa narrativa. Com si vogués dir moltes coses. I llavors vaig entendre que potser m’estava equivocant amb el canal i que havia arribat el moment de provar amb la paraula.
Porta publicats més de trenta llibres, molts de literatura juvenil.
Vaig començar escrivint novel·la per a adults, però des de l’editorial em van proposar de provar juvenil. Jo no en sabia gaire cosa perquè el que es feia llavors, fantasia i Harry Potter, no m’interessava gens.
Doncs va trobar la fórmula de l’èxit, perquè avui els seus llibres són en la majoria d’instituts d’este país.
Volia fer alguna cosa més realista, de contingut social, amb allò que sempre m’ha agradat, l’humor, el thriller. I va funcionar.
Com es fa avui perquè els jóvens llegisquen per gust?
No és fàcil. El cert és que, tant joves com adults, hi ha una cosa que compartim: ens agrada la ficció, perquè amb la realitat no en tenim prou. Ens interessa tot allò que saps que no et pot passar mai, però que és versemblant.
L’escola és sovint l’únic lloc on lligen.
Per això és tan important la tasca del docent. Els educadors som segurament l’última esperança per enganxar els joves a la lectura. La clau és fer una bona tria, escollir allò que realment els interessa. Si fem això, els obrirem una porta.
Qui és més exigent, el lector juvenil o l’adult?
L’adult és més pacient, li costa deixar una cosa que d’entrada no li agrada. En canvi, el jove ha d’entrar-hi ràpid, perquè no tindrà remordiments en deixar-ho si no li agrada.
L’anticlub o Noel et busca són novel·la juvenil. És una etiqueta que segmenta molt bé però que exclou altres lectors, que segurament també les llegirien.
Molta gent em diu que no em llegeix perquè escric per a joves. Però la meua novel·la juvenil està escrita per a un públic ampli, tothom la pot llegir.
Escull les Terres de l’Ebre com a probable escenari d’Els dies del Rainbow (Brau edicions, 2019), la primera novel·la d’adults que escriu en deu anys.
Dues de les coses que passen en aquesta història han tingut lloc en aquestes terres. La primera és un cas d’amnèsia, que va tenir la mare d’una amiga meua de Roquetes. L’altra correspon al Rainbow, el pub que protagonitza el relat.
Un local inspirat en el pub Broadway, de Jesús.
Em va fascinar que pogués existir un espai com aquest, en un poble de comarques, on passaven coses considerades prohibides per l’època. En aquell temps, va arribar a actuar-hi Bibi Andersen! Era com una peça fora del tauler, que va esdevenir clau per escriure aquest llibre.
En este país tothom mira cap al nord. Vostè va buscar la seua història al sud.
Soc de l’Empordà i és cert que les Terres de l’Ebre són encara territori desconegut per a molta gent. Descobrir-les per a mi va ser fascinant.
El diàleg i la construcció del relat, escena a escena, fa pensar en el cinema o el teatre.
Jo soc una persona de teatre. Vaig muntar la meua pròpia companyia. I en les meues novel·les soc molt poc descriptiu. Allò que passa surt del diàleg entre els mateixos personatges.
De qui se sent deutor?
El tractament del personatge de les pel·lícules d’Azcona i Berlanga. De la literatura, penso ara mateix en Cela i Bolaño.
Escriu els seus llibres de manera simultània.
Com a mínim sempre en tinc dos en marxa al mateix temps. Depèn del dia, em poso en una història o en l’altra.
Això exigirà molta planificació.
No treballo amb escaleta ni fitxes. Ho tinc tot al cap. La història, igual que quan pintes un quadre, va avançant però mai saps del cert cap on acabarà finalment.
