HomeSense categoriaEl model de residències i de gestió de la vellesa

El model de residències i de gestió de la vellesa

La secció de Primera Plana d’este número s’ha centrat en el sector que ha rebut l’impacte més contundent de l’actual crisi sanitària: el de les residències per a la gent gran. A les Terres de l’Ebre, s’ha pogut contenir d’una manera més eficient este impacte, siga per gestió o per circumstàncies socials o territorials en què no entrarem, però el debat es pot i s’ha de fer -i si no, ens equivocarem- a escala nacional, estatal, mundial. No en va en l’àmbit europeu ha cristal·litzat un manifest que clama: “Sense ancians no hi ha futur”.

Per tant, l’anàlisi i l’autocrítica cal fer-los a escala global, i tenint molt present que darrere de cada persona gran morta, dins i fora de les residències, hi ha una vida i uns familiars que no han pogut acomiadar-se com calia d’aquella persona. Si la crisi servix, entre moltes altres coses, per a canalitzar una reflexió profunda sobre la vellesa i l’atenció social a la gent gran, ja n’haurem tret alguna cosa positiva, perquè la pressa d’alguns per a superar el període de restriccions ha dixat implícitament a l’aire una pregunta enverinada: estem disposats a assumir més riscos si estos afecten sobretot la gent gran i no tant la població activa? Hi ha gent prescindible des de l’òptica de la voràgine capitalista i això pot arribar a marcar el signe de les polítiques públiques en temps de crisi? Fins a quin punt en temps de guerra contra un virus és aplicable el concepte de sanitat selectiva?

Sembla obvi afirmar que les residències no estaven preparades per a fer front al terratrèmol que els ha vingut a sobre. De fet, ningú no estava preparat. Moltes -i les Terres de l’Ebre n’és un exemple- se n’han sortit molt dignament i moltes que no se n’han sortit hauran fet tot el que han pogut, des de la incertesa més crua i la falta d’eines. Però ni el sistema de salut, recentment retallat, ni les residències estaven preparats. En el cas dels geriàtrics, no es pot ben bé imputar la falta de capacitat a les retallades de fa una dècada perquè, segons han recordat alguns experts, aleshores ja estava implantat un model de prestació privada -o per part d’empreses privades- de serveis residencials. Empreses per a les quals les residències són, a més a d’un servei a la vellesa que intenten prestar molt majoritàriament de la millor manera que poden, un negoci. Això vol dir que el model no servix? No necessàriament passa per actors diferents, però sí que vol dir d’entrada, vist el que ha passat, que cal portar la coordinació excepcional entre els agents que operen a l’àmbit residencial i el sistema sanitari cent per cent públic a un escenari de relació permanent i estreta, de supervisió i acompanyament. Per alguna cosa la Generalitat va abordar la crisi intervenint residències i assumint-ne les competències per part de Salut en detriment d’Afers Socials.

Per alguna cosa el president Torra va admetre en seu parlamentària que els àmbits sociosanitari i sanitari han de passar a funcionar permanentment conjuntats. A les residències, en els dies més durs, els ha faltat informació, material i confiança en un sistema de salut que les ha de saber aixoplugar més enllà d’una crisi aguda. A més a més, més enllà de la xarxa de salut, cal probablement que les administracions públiques reforcen la cartera de serveis socials d’acompanyament a la gent gran.

ARTICLES RELACIONATS

DEIXA UNA RESPOSTA

Introduïu el vostre comentari.
Introduïu aquí el vostre nom

1 + 3 =

Últimes notícies