En dues setmanes, i un ‘plis plas’, resulta que tenim un nou govern a Espanya, presidit per Pedro Sánchez i articulat només amb el PSOE, que disposa de 84 diputats (més un d’un altre partit escollit a les llistes del PSOE) d’un total de 350 al Congrés, i amb un Senat on té majoria absoluta el Partit Popular, que es troba a la cerca de nou(va) president(a). El que manca de legislatura serà mogut, atesa la debilitat parlamentària del govern. És clar que els grups que van donar suport a la moció de censura no tindran cap pressa per anar aviat a eleccions, si més no mentre les enquestes donin una majoria conjunta al PP i Ciudadanos. Tampoc els grups parlamentaris d’ERC i PDCat, que van facilitar el triomf de la moció de censura sense cap condició (cosa bastant innovadora), si no és que hagin fet acords no coneguts. Però, del que no és conegut i notori ja no se’n refia molta gent.
Duri el que duri, què es pot esperar del nou govern respecte a Catalunya. D’entrada, ja tenim clar que cap govern espanyol, en el futur immediat, pactarà un referèndum acordat sobre la independència. En el futur no immediat tampoc és esperable, tot i que mai es pot dir mai en les coses humanes. Mentrestant, què es pot esperar del nou govern respecte de l’assumpte català? En el terreny del discurs polític, el president haurà de moderar les formes, després d’aquella setmaneta de maig qualificant el president de la Generalitat de racista i ‘supremacista’. Quina setmaneta! Tanmateix, el ministre d’exteriors, Josep Borrell, s’encarregarà de mantenir la desqualificació agra i desconsiderada de l’independentisme, que traslladarà a l’acció exterior del govern, i que acontentarà els sectors hostils a la independència tant dins Catalunya com a Espanya.
“Duri el que duri, què es pot esperar del nou govern respecte a Catalunya. D’entrada, ja tenim clar que cap govern espanyol, en el futur immediat, pactarà un referèndum acordat sobre la independència”
En àmbits de política interna particularment sensibles a Catalunya, les qüestions de les finances territorials les portarà María Jesús Montero, que arriba de la Conselleria d’Hisenda d’Andalusia. Si de cas pot fer algun canvi en el finançament territorial, la perspectiva andalusa serà, sense dubte, determinant. Les infraestructures s’han posat en mans de José Luis Ábalos, valencià. El fet que no tingui una trajectòria prèvia en el sector i sigui secretari d’organització del PSOE indica que la seua funció serà usar el ministeri per a reforçar el control orgànic del partit. No esperin doncs canvis substantius. Mentrestant, Meritxell Batet, nova ministra d’Administracions Territorials i Funció Pública, s’encarregarà d’exercir el cant de la sirena amb una reforma federal que, si anés de veres, no tindria prou suport polític per a ser impulsada. Però de sentir-ne parlar, en sentirem. Les darreres ratlles caldria dedicar-les al nou ministre d’Interior, també d’especial incidència a Catalunya: Fernando Grande-Marlaska. Deixem-ho aquí, tanmateix, que ja no cal enfosquir més les perspectives. Continuarà.
