Els atemptats jihadistes del 2017 a Catalunya van provocar un calfred a tot el país, especialment als territoris on se van materialitzar uns atacs finalment improvisats; als que, com Ripoll, havien albergat la llavor de tanta brutalitat i als que, com Alcanar, havien aixoplugat, també sense saber-ho, la cuina d’uns atemptats encara més ferotges.
Han passat més de set anys i els components de la cèl·lula terrorista o bé estan morts o bé estan a la presó, però hi ha interrogants que continuen embolcallats de broma i silencis, i això probablement no permet una cicatrització sana. Ans al contrari, en una bona part de la societat catalana hi ha la sensació que no es va arribar fins al final. De fet, els advocats de la família d’un nen que va morir als atemptats amb només tres anys, ja van dir que recorrerien a la justícia europea, després que el Constitucional espanyol rebutgés un recurs seu que venia a reclamar el dret a accedir a tota la veritat dels atemptats.
Potser pot resultar conspiranoic assenyalar directament l’Estat espanyol, en concret els seus cossos de seguretat i intel·ligència, i acusar-lo d’inoperància, volguda o no, però el cas és que si ara, per motius de necessitat política del PSOE, se desencalla la comissió d’investigació al Congrés dels Diputats; se desclassifica informació sensible i -més enllà del que va dir un dia un deslegitimat José Manuel Villarejo- s’aclarix quin va ser en realitat el vincle entre l’imam de Ripoll i el CNI, s’haurà fet un pas endavant en aquella cicatrització pendent.
