Només fa uns setanta anys per a la majoria del pobles de la província de Tarragona la principal font de riquesa era la terra. Pobles com els de la Terra Alta tenien un 60 % de pagesos als censos municipals. Avui no arriben al 6 %, i cal advertir que les produccions han pujat gràcies a la maquinària, nous sistemes de conreus i als regadius. Però la renda agrària, malgrat els increments de producció i la reducció de treballadors, resulta insuficient per cobrir les necessitats familiars per sobreviure. Les rendes baixen i resulten no homologables a altres sectors productius. Els preus que percep l’agricultor de les collites, descendeixen. L’increment de les produccions, que hauria de produir majors entrades econòmiques, es descompensen pels preus que percep a la baixa o a l’estabilització dels fruits que ven. Els preus estan controlats per les grans corporacions mundials, per les facilitats de transportar les mercaderies d’una part a una altra del món, i això provoca que no augmentin. Mentrestant, els pagesos necessiten, per assimilar-se a la vida actual, més recursos, sense els quals queden desplaçats de l’àmbit de la de les rendes de què gaudeixen la resta dels sectors socials.
Vet aquí que s’acaben els relleus generacionals. Els pares, malgrat ser pagesos ells i els seus avantpassats, aspiren que els fills no hagin de passar les penúries econòmiques que pateixen pel treball de la terra i només compensades pel sacrifici, l’estalvi i no “allargar més el braç que la màniga”, i resolen els problemes dels fills enviant-los a la universitat o a trobar una feina fora del món que ells i les generacions anteriors han viscut durant la vida. I així hem arribat, a les comarques de l’interior, a la situació que als actuals pagesos els resten pocs anys per jubilar-se sense que cap altre membre familiar pugui continuar la tasca ancestral de molts segles enrere.
Des fa anys advertíem que, al fenomen, se li havien de buscar solucions. I s’han de cercar sistemes de subsidència pagesa, no només pels fruits que cullen i dels quals encara avui podem gaudir com a productes de proximitat, que són millors, acabats de collir i conreats per gent propera a nosaltres, sinó per la desertització del camp, un problema encara més greu. Cada cop hom veu més finques ermes i els pinars que creixen a zones que podrien conrear-se per ser terres de qualitat. Els camins s’abandonen, els senglars arriben als pobles, els incendis forestals no es poden apagar sense trobar les necessàries illes treballades entre boscos i el territori es perd irremissiblement.
He advertit reiteradament que això es pot solucionar. Només aportant una renda fixa mensual al nou pagès que s’incorpora a la terra el problema quedaria solucionat. És que el Parlament no ha establert ja una renda fixa perquè aquells que no poden viure puguin subsistir ? La totalitat dels pagesos tenen casa pròpia, es mouen perfectament dins dels seu àmbit social, tenen finques per treballar-les i cal que no deixin la terra perquè es desactiven els negocis i les professions que d’ells depenen. Marxen els ferrers, tanquen les escoles, les botigues, les farmàcies, el rector i el metge se’n van i el municipi queda inert econòmicament i social. Es va despoblant, perdent vitalitat i se li acaba la vida. De nou crido el Govern a estudiar-ho. Humilment ja els he fet arribar les solucions -la renda fixa i altres departaments de la Generalitat- Per què no els estudien i poc a poc estableixen mecanismes per mantenir el relleu generacional o inclús incrementar-lo?
