EDITORIAL // Un complement negatiu de la crítica situació que torna a viure el país i especialment les Terres de l’Ebre en relació amb la pandèmia pel coronavirus i amb la pressió sanitària que se’n deriva, a més a més dels morts i del patiment dels pacients ingressats als hospitals i de les seues famílies, és el fet que la situació era previsible. Com a la tardor. Ens havien parlat de la segona i de la tercera onada. Aleshores, no es podia fer alguna cosa més per a minimitzar-les o directament evitar-les?
La gestió de la pandèmia, des del reconeixement de la seua extremada complexitat, sembla haver-se convertit en un joc de modulació per a evitar que les onades no desborden el sistema sanitari.
És un objectiu lloable, però per què en cap moment s’han plantejat mesures més dràstiques en terminis curts per a tallar els contagis? En esta cursa modulable, és molt probable que els equilibris entre salut i economia durant mesos siguen més perniciosos que l’aposta inequívoca per la salut durant unes setmanes. És fàcil parlar des de la no responsabilitat política o quan les coses ja han passat, però en este cas les coses, abans de la tardor i abans de Nadal, se sabia que serien així, per la qual cosa és difícili d’entendre que no s’hagen pres altres mesures preventives.
Ara, quan la vacuna ja és una variable en dansa, que encara que comporte problemes de distribució o de puntualitat ens ha de portar a un escenari progressivament millor, hauríem pogut evitar els efectes de les festes de Nadal havent-les ajornat en tota regla, però ni els dirigents van ser valents ni pel que es veu la majoria de la població va ser prou estricta. El cas és que ara, malauradament, conviu amb l’esperança de la vacuna la tristesa de registrar més morts i més ingressats a l’UCI de l’Hospital Verge de la Cinta de Tortosa i a la resta d’unitats intensives del país, en un nou pic que es va fent insostenible, amb brots interns als hospitals que tiben la corda de manera que l’atenció sanitària, tant a nivell mèdic com humà, no pot ser la més adequada. I resulta que ho sabíem.
Com a societat és evident que ja arrosseguem en esta crisi unes dosis de fracàs difícils de pair. També hem fet coses bé, naturalment, però l’accent crític periodístic cal centrar-lo, pensem, en les que es poden millorar o directament s’han fet malament. Per a començar i per a acabar, i potser amb un risc de caure en el populisme, vam trobar recursos de sota les pedres per a salvar els bancs, però no hem estat capaços de trobar recursos per a ajudar tothom de veritat i donar així cobertura a mesures més contundents de les que s’han anat prenent entre equilibris i incongruències fatals, com la que ha obert la porta a trencar el confinament municipal per a anar a mítings polítics. Mesures que potser no havien d’anar només encaminades a doblegar la corba sinó a evitar que s’enfilés en moments en què tothom sabia, perquè així ho deien els experts i les expertes, que s’enfilaria. Que passaria justament allò que ha passat.
