Què fa un psicogeriatra?
El mateix que qualsevol psicòleg clínic, però en gent gran. Quan ingressen en una residència, avaluem el seu comportament, capacitats intel·lectuals i emocionals i proposem una intervenció no farmacològica.
Parlem de gent gran, vellesa o tercera edat, però en quin moment ens hem de donar per al·ludits?
L’edat avui és un concepte molt subjectiu. Podem parlar de tercera edat fins al moment en què comencem a ser dependents. Quan ens falta autonomia personal és quan comença la quarta edat.
Però la societat encara imposa uns clixés.
Completament obsolets. La generació del baby boom els ha desmuntat.
Cuidàvem millor abans que ara la nostra gent gran?
Al nostre entorn, la cura de la gent gran ha estat determinada pel paper de la dona. En el moment en què s’incorpora al món laboral ja no pot assumir-ho de la mateixa manera. L’estil de vida actual ha canviat la manera de cuidar.
I quin paper li hem reservat, a la gent gran?
Mentre iaios i iaies són útils dins la família, bé siga portant els nets a escola o contribuint a l’economia familiar, la gent gran té un paper actiu. Quan, per motius de salut, deixen de tenir este paper i comencen a ser dependents, corren el risc de sentir-se exclosos, dins de la mateixa família i en el conjunt de la societat.
Hi ha persones que tenen pànic a acabar els seus dies en una residència de gent gran.
En part es deu al desconeixement sobre la realitat d’estos centres avui dia. Encara tenim molts prejudicis. Hi ha gent que percep la residència com l’asil d’abans, on feien cap persones sense família ni recursos. Avui aquests centres s’han modernitzat i compten amb professionals ben preparats. Una residència no suplirà mai una llar, però intentem que s’hi assemble al màxim. En una residència de gent gran s’hi respira molta vida.
Diuen que un dels secrets de la longevitat dels japonesos és l’escalf familiar.
La realitat crec que és més complexa. La societat japonesa és molt individualista i la soledat també és un problema. El que sí que és cert és la curiosa relació entre iaios i nets, fins al punt que dormen en la mateixa habitació.
La gent gran i els seus nets acostumen a parlar idiomes semblants, més que pares i fills.
A la Residència Sant Miquel tenim un programa de voluntariat amb escolars que fan acompanyament als residents. Per a estos adolescents és un bany de realitat. Prenen consciència d’un món que sovint els és desconegut. I de vegades s’establixen relacions de complicitat molt interessants.
Hi ha cultures que tenen molts fills per a garantir que algú els cuidarà de grans.
L’experiència ens mostra que tenir molts fills no es garantia d’una millor atenció en la vellesa.
Tenim una de les esperances de vida més grans del planeta. Això és un èxit i un repte alhora.
Ens passa com amb el canvi climàtic. Que fa anys que se’n parla però no s’ha començat a actuar fins ara. Els estudis demogràfics diuen de fa temps que la piràmide poblacional fa un canvi radical. I encara no en som conscients. Els serveis públics són insuficients, falten places públiques de residència i centre de dia i les ajudes a la dependència van molt lentes. Els centres privats reben molta pressió.
Quines són les patologies més habituals entre els residents d’un centre per a gent gran?
Més de la meitat tenen demència en algun grau. També trastorns de l’estat d’ànim. La depressió és freqüent degut a les pèrdues vitals. Quan ingressen han de fer front a una de les pèrdues més importants: deixar casa seua. La seua vida canvia de sobte i l’adaptació no és fàcil.
La longevitat ens ha portat a conviure 5 generacions alhora. Però mai hem estat tan sols.
El problema és la soledat no volguda i la dependència dels altres. A la gent gran els espanta la vulnerabilitat a què s’exposen vivint sols: no poder-se dutxar, risc de caure i que ningú els trobe a faltar. N’hi ha que pensen que, malgrat estar vius, ja no formen part d’este món.
La Residència Sant Miquel és referent a Espanya en l’alliberament de subjeccions als residents.
L’ús de subjeccions físiques per a evitar que la gent gran caiga és una pràctica habitual en països mediterranis, on tendim molt a la sobreprotecció. En canvi, en els països nòrdics, on hi ha molt de respecte per la dignitat dels seus avis, valoren més l’autonomia de la persona. És una qüestió cultural.
Llavors quin és el secret.
Tan simple com canviar de mentalitat. Millorar l’organització dels espais del centre i entre els mateixos professionals. A més, té un efecte cadena. Si la persona no es veu lligada, no s’angoixa i evita els tranquil·litzants. I sense medicació és més autònoma i té menys risc de caigudes.
Com hem de millorar com a societat en relació amb la gent gran?
Són persones úniques, amb unes històries de vida i les hem de dignificar. No són un número. En un món tan tecnològic, ens faltarà sempre la vessant humana. I la gent gran no explica només batalletes. Donen lliçons de vida. De vegades, la seua saviesa t’ajuda a enfocar els problemes d’una altra manera. Sovint, escoltar als iaios és com anar al psicòleg.
