La nostra societat tendeix a amagar la mort. A silenciar-la. Passar pàgina ràpidament quan es produeix algun decés. Encara que ningú pot oblidar del tot que algun dia morirà, es procura no pensar-hi i, en tot cas, ho situa sempre com un fet llunyà. Molts tampoc no es plantegen que hi ha darrere de la mort.
El Covid 19, però, ho ha capgirat tot. Estem lluny d’haver finalitzat la pandèmia i tenim algun conegut, o fins o tot familiar o amic, malalt o fins i tot mort. Ja ningú no pot pensar que la seva mort és a dècades vista, i fins i tot que podrà controlar-la. La mort aguaita darrere les nostres passes, ronda ben a prop de cadascú de nosaltres com ho feia amb Cary Grant quan aquest protagonitzava la pel·lícula Con la muerte en los talones d’Alfred Hitchcock.
Algun lector podrà pensar que és de mal gust parlar de la mort, i més en la situació que estem, morint un miler de persones diàries a Espanya pel coronavirus. Penso que és precisament d’allò que cal parlar perquè és una realitat que estem vivint i de la que, malauradament, ni tan sols en parlen a fons alguns sacerdots, cedint a allò políticament correcte. Si, fan referències al coronavirus, als morts, als sanitaris, però no apliquen una visió espiritual, més encara, sobrenatural, que és la que fa falta. Parlar a fons de la mort, i més ara, és posar a cadascú davant el seu propi destí per tal que es pugui preparar.
Aquells que tenim la gran sort de ser creients sabem que darrere d’aquesta vida n’hi ha una altra més plena i eterna. Estimem la vida present i lluitem per conservar-la, com ha de ser, però tenint clar que aquesta terra no és morada permanent.
L’epidèmia del coronavirus és un gran desastre del qual tirarem endavant encara que deixi darrere seu molt de dolor i provoqui un canvi enorme en aspectes humans, socials i econòmics. Totes les pandèmies que ha sofert la humanitat han estat superades i ara es tenen molts més mitjans que en el passat. En la part positiva podrà aprofitar-se per a incrementar la recerca mèdica i dedicar-hi més recursos, donar passes en la implantació generalitzada del teletreball i reformar moltes estructures econòmiques, aportar un major respecte a la natura. Pot haver servit per a millorar la nostra vida familiar en obligar-nos a una major convivència amb el confinament, i també per a replantejar-nos a fons el sentit de la vida: què som, d’on venint, on anem, perquè som aquí.
La pandèmia ajuda a la humilitat personal i col·lectiva perquè ens ha recordat que som limitats per la senzilla raó que som humans, quelcom que sembla que havien oblidat. Si aprofundim, contribueix a adonar-nos que al final tot depèn de Déu.
Parlar de coronavirus i del seu rastre de mort i malaltia és, per a mi, i sé que per a molts altres, parlar d’esperança. Tenim confiança en què a través de la Ciència i de les mesures decretades per les autoritats s’aconseguirà vèncer-lo. Però anem més enllà: ens haurà donat una oportunitat de detectar la nostra vulnerabilitat, donat un fort toc d’atenció per a mirar cap a dalt i recordar que cadascú rebrà segons el seu amor i les seves obres.
