ENTREVISTA // Gabriel o Guti?
En la vida només ma mare m’ha cridat Gabriel.
Com ho porta això de tornar a la civilització després de 30 anys vivint enmig del bosc.
M’acabo de jubilar i estic encara en fase d’aclimatació. Visc al Canalet, prop de la natura, i continuo sortint per la muntanya. Han estat molts anys fent de guarda del refugi, només baixant per fer l’avituallament.
S’ha estalviat un hivern rigorós.
M’he estalviat de tallar llenya. A mi ja m’agrada el fred. És el que toca. He tingut nevades de vora un metre i temperatures de fins a -18 º.
D’on li ve la passió per la muntanya?
De casa meua segur que no. De part de mare, tots són mariners. Em van tirar la canya moltes vegades, però jo sempre he sigut de secà. De menut em vaig criar a Roquetes i vaig començar en l’excursionisme amb un grup que va muntar el mossèn.
Els Gutiérrez també eren de mar?
Nooo. Mun pare… sap d’on era? De Villar de Cañas. Li sona?
Ep!
Exacte, on havien de posar els residus nuclears. I jo soc antinuclear. I anti moltes altres coses.
Com recorda quan va agafar el refugi?
Era 1990. Els començaments van ser durs. La poca gent que corria per allà dalt em veia raret. Que si hippy, que si ermità… Llavors només vivien per allí dos germans, al Mas de la Franqueta, i tres pastors, Juanito, Vicent i Fernando. Però ja no en queda cap.
Diu que va ser dur, al principi.
El refugi estava mig en runes. Allò, en el seu temps, havia estat una casa d’Icona. La Federació d’Entitats Excursionistes de Catalunya (FEEC) m’ho va oferir. I jo m’hi vaig tirar de cap.
Icona en tenia diverses, de cases al Port.
Les van construir perquè quan els amics de Franco venien per aquí dalt, a caçar cabres, no passessen fred. Una és el xalet del Rei, al Prat d’en Rubera.
Una casa amb moltes llegendes.
Van construir una pista d’accés amagada per a evitar indiscrecions.
Com ha canviat el perfil d’excursionista?
Al principi venien a caminar, ara diuen que fan trekking. Hem passat de les xiruques i jerseis de llana, als materials tècnics més lleugers. Però els clients del meu refugi no eren de diumenge, sinó gent a qui agrada la muntanya.
Els Ports encara són molt desconeguts.
Cada vegada menys. A Barcelona tenen més a prop el Pirineu, però el paisatge dels Ports és insuperable.
Vostè, a més, és un muntanyenc experimentat.
He fet els cims del Cho Oyu (Nepal), K2 (Xina) o Sisha Pagma (Paquistan). I expedicions amb Òscar Cadiach, Jordi Magriñà o Carles Vallès, alguns dels grans de l’alpinisme català. Cada any intento anar al Nepal, on hi tinc bons amics.
Diu que a muntanya, les amistats duren per a sempre.
És on he fet les millors. Confraternitzes molt.
Viure en un entorn tan aïllat no li ha fet mai respecte?
La soledat només fa temor si no és buscada. A mi m’agrada estar sol. Hi he passat bona part del temps, però pel refugi sempre hi venia algú.
Li han agafat mai ganes de marxar?
Al contrari. M’ha arribat a preocupar com de ben integrat em trobava enmig de la natura. A més, tenia alguna amistat ben curiosa.
Com ara?
Una rabosa. Va acudir al refugi, farà uns sis anys. Em vaig acostar i ella també, tímidament. L’endemà va tornar. I l’altre. I així, cada dia. Ella feia la seua vida, però en qualsevol moment, mentre era per la zona, xiulava i acudia. També se m’acostaven molt les cabres, però ho evitava, perquè si perdien la temor, eren presa fàcil per als caçadors.
Com ha anat la relació amb estos?
Jo he tingut bona relació amb tothom. El refugi està dins la reserva de caça. Al principi em miraven de reüll perquè sabien que era ecologista. A mi no m’agrada la caça, però també entenc que els senglars són una plaga. Les cabres són una altra cosa.
Per què?
Perquè no té cap mèrit matar-les. Es cacen per quotes. El guarda acompanya el caçador, el posa a prop de l’animal i li dispara. Una vegada vaig passar amb el jeep pel costat d’uns caçadors. Vaig observar que estaven pendents d’alguna cosa. En avançar, vaig vore un grup de mascles. Ho vaig tenir claríssim. Vaig començar a tocar el clàxon i van fugir. Els de l’escopeta devien quedar contents.
També és bomber voluntari. Ha viscut alguna situació complicada?
Uns quants rescats. Vaig anar a buscar un rovellonero perdut, amb la seua filla i el gos. Els vaig trobar de nit, plovent, amb boira i amb hipotèrmia.
Qui o què l’ha fet emocionar per allí dalt?
Als Ports, qualsevol època de l’any t’arrenca una emoció. La propera primavera segur que serà espectacular. Sempre recordaré una trobada que vaig tenir al principi amb un animal. Un gat salvatge. No n’havia vist mai cap. Són nocturns i esquerps, difícils de veure. Em va sortir i ens vam quedar mirant uns segons. Va ser increïble.
Fa un segle va desaparèixer l’últim exemplar d’un veí abans habitual als Ports, el llop.
Espero que torne prompte. Tardarà més o menys, però tornarà. Els Ports estan al final del sistema Ibèric, muntanyes cada vegada més deshabitades. I els llops s’hi poden moure millor. Seria un regulador natural dels senglars. I les cabres segur que no patirien sarna.
