Colonitzar té connotacions negatives, en el sentit d’ocupar territori i explotar-ne els recursos. La meua idea, expressada el mes passat, té més a veure amb poblar i civilitzar, entenent la civilització en el sentit d’exportar el nostre tarannà ebrenc: acollidor, positiu, de gent treballadora, amb iniciatives i singularitats. Òbviament, no era una llista exhaustiva, sinó solament referint noms apareguts en el darrer mes en els mitjans de comunicació; vaja, una pinzellada del mes de maig.
El 6 de juny vam veure com Marina Pallás parlava de “domesticats”, referint-se a l’espai nòmada i exclusiu creat per dues dones (una tortosina i una xertolina), per exemple. Una mostra del dinamisme d’aquesta idea.
No es pot oblidar la Cultura Popular: els artistes tortosins que es van afegir al moviment antifranquista i la lluita contra la dictadura; no s’ha fet res, amb motiu dels 60 anys d’aquella exposició, i en l’espai de memòria democràtica se’ls hi deu un reconeixement permanent en format de sala amb una representació dels artistes i de les seues obres.
La Batalla de l’Ebre també ha esdevingut un referent mundial: La Lleva del Biberó (els biberons, com es van batejar i denominar els soldats reclutats ja amb 16 anys), les Brigades Internacionals (que es van retirar d’Espanya a meitat de la Batalla per estèrils negociacions internacionals, però que van deixar testimonis d’heroïcitat, balades i cançons).
El pròxim dia 25, divendres, es compliran 87 anys de l’inici d’aquella gesta de 115 dies d’infern. Com cada any, recordaré l’atrocitat promoguda pel general colpista, i després dictador, Francisco Franco, que va prolongar innecessàriament. Enguany farà mig segle que va morir, després de 46 anys de dictadura, però en el seu testament va dir que ho havia deixat tot “atado y bien atado”. Ho veiem cada dia. La perpetuació del règim, a través de la figura d’un rei borbó, n’és la millor mostra; l’anomenada Transició, no és més que un miratge de la democràcia real.
S’hagués d’haver revertit el cop d’estat de 1936, però en canvi veiem com qui va ser president socialista, ara s’alinea amb les tesis de la dreta més recalcitrant. Ni debat sobre República o monarquia, ni el federalisme que va prometre Felipe González, ni reparació de la memòria, que amb prou feines tira endavant empès des de Catalunya, ni reconeixement de les nacionalitats…
Si dels biberons, ara que ja no en queden (almenys, no van a l’acte de reconeixement a la cota 705), aixequessen el cap, maleirien els seus ossos, a la tomba anònima on restessen, de vore la situació política actual. De com aquell feixisme contra el qual van lluitar, torna a treure el cap ben envalentit per a tornar gairebé cent anys enrere, frenar els avenços socials, retallar les llibertats, i… tantes altres coses.
Tenim a les nostres mans frenar-ho i evitar que, com a novembre de 1938, torne la intransigència i l’autoritarisme, com ho veiem a Alacant, i allí on el PP renuncia als seus principis i se sotmet a Vox.
Les calorades que hem passat entre finals de juny i el que portem de mes són l’anunci del que mos espera, si tampoc som capaços de posar-hi remei… com sembla que passa fins ara.
Estem avisats.
