Governar no és fàcil. I encara és més dificultós quan un puto virus insisteix en posar a prova el nostre sistema sanitari. En canvi, fer esport és molt més senzill i saludable fins al punt que un dels esports més popular que solem practicar quan ja fem curt de temes de conversa i que, pel que sembla, és atemporal -segur que ja ho heu endevinat-, és l’escarni implacable als governants que es practica, generalment, a bars i sales d’espera. Es tracta d’un esport poc exigent, tant en esforç com en equipaments, i que només necessita un o més interlocutors, temps, passió i un beure, -tot i que no desmereixerien unes ametlles salades-. I ja tenim l’escenari perfecte per a una bona sessió de “rapapolvo” polític. El fet és que, des dels temps immemorials, els humans ens hem dedicat a valorar implacablement els actes dels altres com a teràpia de xoc, ràpida i fiable, sense contemplar els efectes negatius que la destructoteràpia intensiva implica sobre tot el col·lectiu.
Estic segur que us heu trobat, alguna vegada, amb una conversa on la dilapidació a l’estil “Mounthy Pyton” dels corresponents responsables polítics era el tema central de la discussió. I és que les frustracions socials de les crisis sempre han projectat un odi visceral generalitzat cap als polítics i, per associació, a tot el que tingui relació amb la governança. Cal dir, però, que la gestió governamental d’aquesta pandèmia sobrevinguda, certament, ha relegat els Mortadelo i Filemón a un paper secundari, però tinguem en compte que ningú mai ha dit que viure en una societat capitalista sigui fàcil i, fins i tot, estic segur que en aquest context la majoria dels facultatius ens recomanarien una mica de comprensió i la pràctica del compromís democràtic com a alternativa a bars i sales d’espera. Perquè tot és criticable, però també és lloable la crítica constructiva que cerca superar qualsevol obstacle al progrés democràtic com és, per exemple intencionat, la vulneració del dret a l’autodeterminació d’una nació.
Ara venen eleccions i és vital assumir com a irrevocable la pandèmia, tot pensant que el virus no entén de política ni de polítics. Deia Maquiavel que la política és l’art de l’engany i, ben mirat, no li faltava una mica de raó. Però no tota. El sotrac que el procés d’autodeterminació ha infligit als partits polítics catalans i a la seva conseqüent manera d’actuar ha evidenciat, efectivament, una certa desafecció política per a una majoria de nosaltres i donant per bona, al cap i a la fi, la premissa maquiavèl·lica. No obstant això, a l’hora d’escollir els nostres representants, cal pensar més enllà de l’actual emergència. Prengueu una decisió sabent que mani qui mani el virus seguirà insistint, voteu sense figurar-lo, sense culpar a ningú o culpant algú, i sense prejudicis estimulats, però des de la perspectiva que una Catalunya plena i lliure és viable i que, per conseqüent, les nostres vides poden anar a millor
Aquesta pandèmia passarà més tard o més d’hora, però el nostre país seguirà existint i la seva supervivència dependrà de la nostra força i determinació a seguir anhelant la seva llibertat. És doncs gairebé un deure moral anar a votar el 14 de febrer vinent i escollir la papereta que, malgrat tot, representi la nostra immune identitat nacional. Perquè qualsevol altra opció, qualsevol altre vot reforçarà la progressiva desintegració de les esperances d’una república catalana plenament sobirana.
