Fa uns dies corria per la xarxa un meme que deia “quan els espais no mixtos eren les cuines no us queixàveu tant”. Espai no mixt, què és això? Em va preguntar un company, per què no puc assistir jo a la vostra assemblea? Perquè és un espai no mixt, on només anem dones de tots els colors, heterosexuals, lesbianes, trans … i feministes totes. Però jo també soc feminista. Doncs crea el teu espai perquè nosaltres per cuidar-nos i sentir-nos segures necessitem el nostre propi, per empoderar-nos (juntes som més fortes), per poder explicar com ens sentim, per tenir cura les unes de les altres. No sé si m’he explicat prou bé, però la realitat és que les dones necessitem els nostres espais polítics i socials propis i s’ha d’entendre així, com a necessari. Això no és nou, abans i durant la guerra civil Las Mujeres Libres ja van crear el seu espai no mixt. Avui en dia, les dones kurdes també han creat el seu espai per fer front a la guerra i per afrontar la vida en aquestes circumstàncies tan difícils, són dos exemples entre molts d’altres que hi ha.
la lluita feminista, que evidentment comença per l’autoorganització, l’autogestió, la sororitat, la solidaritat, l’antiautoritarisme, la transversalitat, el suport mutu, el compromís… Un reguitzell de valors que ens han de portar a la transformació social.
Faig aquesta introducció per parlar de la lluita feminista, que evidentment comença per l’autoorganització, l’autogestió, la sororitat, la solidaritat, l’antiautoritarisme, la transversalitat, el suport mutu, el compromís… Un reguitzell de valors que ens han de portar a la transformació social. Una transformació que ha de desmuntar el sistema patriarcal, un sistema que va de la mà del capitalisme, s’alimenten un i altre mútuament perquè porten implícita la divisió sexual del treball, el treball productiu i el reproductiu (però no només això). Un treball reproductiu gratuït que sosté la vida de les persones. El feminisme de classe vol unes condicions de vida dignes per a totes. No parlem només de la bretxa salarial (que és més alta com més minsos són els sous), no només del sostre de vidre, no només de situar-nos en les mateixes condicions de poder a les empreses… Estaríem parlant de feminisme liberal, que no té una perspectiva d’igualtat total, que no té en compte les cures que sostenen la vida (ja que les supleixen pagant una altra dona, migrada segurament).
Creiem que podem treballar totes si treballem menys amb un salari mínim digne; creiem que totes tenim dret a un habitatge digne, també aquelles dones assetjades o que han patit violència, que han de fugir de casa i a les quals l’administració no pot oferir habitatges segurs. Exigim de fa molt parcs públics de lloguer social i no cal construir més, a tots els pobles hi ha blocs de pisos buits propietat de bancs i grans immobiliàries que no paguen l’IBI ni el manteniment ni res, la llei permet expropiar-los, comencem?
La pobresa s’acarnissa amb les dones, som les que majoritàriament agafem reduccions de jornada per tenir cura dels fills, dels progenitors, de les persones que ho necessiten, o fins i tot les que hem de deixar de treballar per això, cosa que repercuteix en les jubilacions, aleshores molt més baixes que les dels hòmens. També hem de fer esment a la pobresa energètica, és una vergonya que les grans empreses energètiques (abans públiques, ara privades) reclamin a les administracions el deute dels impagaments quan tenen uns guanys milionaris. Aquesta pobresa també s’evidencia amb l’alimentació, una alimentació poc sana per l’encariment dels preus. Això ens lliga al territori, a la pagesia, a la defensa dels recursos, a l’ecologisme.
El patriarcat ens priva del dret al propi cos i nosaltres cridem a més per la despatologització trans, per una educació sexual empoderada, contra els ventres de lloguer, per un avortament lliure i gratuït, i en tot això hi va una educació i una sanitat cent per cent públiques. Com públics han de ser els diners per l’abordatge i l’eliminació de les violències masclistes, calen recursos per fer i activar protocols de prevenció, per atendre les dones que pateixen violències, per fer formació específica a les treballadores públiques. En calen també per lluitar contra la LGTBIfòbia.
Tots aquests arguments són una part del que la lluita feminista vol aconseguir, i se’ns obren escletxes que pensàvem superades, però no, el feixisme ha ressorgit especialment ferotge contra els drets de les dones, i per aquesta raó també som antifeixistes.
I el 8 de març és cada dia de l’any, perquè el camí a recórrer per assolir la igualtat encara és molt llarg. Així ho fem des dels col·lectius feministes i reclamem a les institucions polítiques feministes reals, no només actes simbòlics un parell de dies a l’any, no n’hi ha prou a posar-se un llacet i cedir un petit espai a les dones per llegir un manifest i fer actes vistosos per mostrar com de feministes són. Volem que els pressupostos municipals prevegin aquestes polítiques feministes reals i que s’escoltin els col·lectius feministes.
He volgut fer incís en algunes de les reivindicacions del moviment feminista però em quedo curta i sense poder-hi aprofundir, crec però que sí que es mostra la necessitat que tenim de passar a l’ofensiva, a l’acció, perquè estem fartes dels privilegis que l’altra meitat de la població no està disposada a cedir.
