HomeOpinióFirmes setmanarilebre.catFrança com a símptoma i com a perill

França com a símptoma i com a perill

El que xoca més dels resultats de la primera volta de les eleccions presidencials franceses és que els dos partits que han dominat la Cinquena República han obtingut resultats ridículs: el centre dreta de Els Republicans ha tret un 4,8% y el Partit Socialista un 1,7 %, entre tots dos un 6,5%. I no ha estat perquè la gent hagi canviat ideològicament: un 36% es defineix de dreta moderada, un 25% d’esquerra moderada i un 18% de centre. Què ha passat? Una forma d’explicar-ho és fent referencia a l’evolució dels clivatges en política.

Els clivatges son línies de separació entre la població, que es tradueixen en conflictes polítics i lluites entre organitzacions socials. La gent sol votar en funció de les respostes que donen els diferents partits polítics a aquestes qüestions divisives (Lipset i Rokkan). Els clivatges que han estructurat la vida política  des de la Revolució Francesa fins ara deriven de dos canvis profunds a les societats modernes: la Revolució Nacional i la Revolució Industrial. Així, per exemple, la dreta tradicional francesa era religiosa, orientada als empresaris i amb forta presencia rural. L’esquerra era laica, orientada cap als treballadors i més aviat urbana.

Però els temps canvien: estem vivint dues noves revolucions i, en conseqüència, apareixen nous clivatges. Front a la revolució industrial hi ha el pas cap a la societat post-industrial o del coneixement, que divideix a la gent entre els que tenen prou capital cultural (coneixements, habilitats i relacions socials, que donen accés a una bona posició) i els que en tenen poc. Això interfereix amb l’eix esquerra-dreta, propi de la societat industrial, que encara és aquí, si bé en ple procés de transformació.

En aquest context, des dels anys 70, s’ha anat aprofundint la divisió entre una mentalitat que ha estat anomenada ‘post-materialista’ (Ronald Inglehart), una mentalitat que valora la qualitat de vida, la natura i el medi ambient, defensa la igualtat entre dones i homes, etc., front a una mentalitat tradicional, més centrada en les propietats i la riquesa, poc sensible respecte al medi ambient i paternalista. Aquest clivatge ha donat lloc, per exemple,  als partits verds, i ha facilitat la revolució feminista.

El segon canvi és que, front a la revolució nacional, hi ha hagut la globalització de l’economia, la societat i la cultura. Aquest canvi ha obert un clivatge entre els que surten guanyant amb la mundialització i els que en surten perdent (Piero Ignazi). Normalment, els guanyadors són els posseïdors d’un bon capital cultural i els perdedors sobretot els treballadors amb pocs estudis, sotmesos a una dura competència per dalt (els que tenen més estudis) i per baix (els que cobren menys) i afectats per les deslocalitzacions (a França les deslocalitzacions destrueixen una mitjana de 36.000 llocs de treball cada any).

En relació a aquest clivatge sorgeix la divisió política respecte la Unió Europea, amb els europeistes per un costat i els euroescèptics per l’altre, divisió que ha donat lloc a fenòmens com el Brexit.

No haver sabut donar resposta a aquests nous clivatges és el que ha portat a Republicans i Socialistes francesos a la marginalitat. Durant anys, les enquestes mostraven un augment regular de la desconfiança d’una part important dels francesos respecte al món polític. Tan sols els alcaldes se salvaven. Però ningú no va reaccionar. Pensaven que era un malestar passatger. Semblava que tan sols importaven els negocis, que la gent no comptava, que se la podia ignorar.

Una part de les classes mitjanes i de les elits, afavorides per la possessió d’un bon capital cultural i per la globalització, es van desvincular de les respectives bases socials, tant al partit socialista com al partit republicà. Les veien com una càrrega o una molèstia de la que ja se’n ocuparien “els mercats”. Els grups dirigents d’aquests partits van ser còmplices d’aquesta mentalitat, i això va fer que, en el cas dels socialistes, els abandonessin part de les classes mitjanes i els treballadors perjudicats i, en el cas dels republicans, que els abandonessin part de la petita burgesia, agricultors i gent del medi rural.

El resultat ha estat que a França, la presidència s’ha jugat, ara i el 2017, entre dos confluències noves: l’anomenat ‘bloc integracionista’ d’Emmanuel Macron i l’anomenat ‘bloc proteccionista’ de Marine Le Pen.

Macron representa “la França que va bé”, la que te èxit en els negocis, bons treballs i bona vida, mentre Le Pen representa “la Franca que no va be”, petits comerciants, treballadors sense estudis superiors, i habitants de les àrees rurals i suburbis. És a dir, Macron és el president dels que surten guanyant amb els canvis mentre que Le Pen es presenta com la futura presidenta dels que surten perdent amb les dues revolucions en curs.

Les classes populars acusen a Macron de ser “el president dels rics” i d’aplicar mesures neoliberals que els perjudiquen. Macron ha intentat incorporar algunes idees de l’extrema dreta, per atreure més suports. Però la combinació de dos errors no fa un encert. Em sembla que seria millor combinar bones polítiques, com les que van fer gran a Europa després de les guerres mundials, amb els enfocaments humanistes de la democràcia cristiana i la socialdemocràcia, revisats, renovats i adaptats als nous temps i als canvis que venen.

Marine Le Pen guanya electors aprofitant la fredor de Macron amb els “perdedors”, recollint i agrupant tots els descontents. El seu programa, com a conseqüència, resulta incoherent i sovint contradictori, però així dona veu a les múltiples queixes i reivindicacions que reuneix. D’aquesta manera ofereix un canal a través del qual s’expressa el malestar d’una part no menor de la societat, com van fer Trump i la campanya pel Brexit. I ja hem vist en aquests dos països com això pot tenir conseqüències no gaire bones.

El Front Nacional, ara reconvertit en ‘Rassemblement national’, fou fundat el 1972 com una organització en que confluien les dues grans sensibilitats de l’extrema dreta francesa: “els nacionals”, es a dir, l’extrema dreta tradicionalista i militarista, que venia del segle XIX, i “els nacionalistes”, involucrats en accions fora de les institucions, recollint les tradicions feixistitzants que venien des dels anys 1920. Jean-Marie Le Pen fou elegit president. Amb ell de candidat aquest partit va obtenir com a màxim un 18%, a les eleccions del 2002.

Jean-Marie va cedir la presidència del partit a la seva filla el 2011. En la primera volta de les presidencials del 2012, Marine Le Pen va obtenir el 18%, el mateix resultat que el seu pare. Però la Unió Europea havia començat a aplicar la política d’austeritat, que va fer entrar en crisi altre cop a l’economia el 2012. Això va perjudicar greument molta gent. Marine Le Pen va veure l’oportunitat d’incorporar una tercera corrent al seu partit: la dels descontents, els perjudicats. I reconvertir, així, el Front Nacional en un partit que, com feien altres a Europa, canalitzés el descontentament popular, atacant a la Unió Europea, la globalització, etc.

El 2017 va obtenir el 21% a la primera volta, un creixement moderat, però la divisió de l’esquerra li va permetre passar a la segona volta, en la que va obtenir un 34%: ja captava votants d’altres forces polítiques. I ara, el 2022 ha obtingut un 23%, a la primera volta, per las presencia d’altres candidats d’ultradreta, però en conjunt la ultradreta va obtenir un 32%, un creixement important.

A la segona volta Marine Le Pen ha tret un 41%. No és suficient, però és molt. Si ho mirem per professions, el 77% dels directius i el 59% de les professions intermèdies han votat Macron, mentre que el 57% dels empleats i el 67% dels treballadors han votar Le Pen, segons estudis postelectorals d’Ipsos.  El gir dels treballadors i els empleats (classe mitja baixa) cap a l’extrema dreta s’ha produït quan els que històricament eren els seus partits els han ignorat i els han perjudicat.

El que passa a França és preocupant, sobretot si mirem l’evolució. Aquesta vegada s’ha evitat l’ensurt. Veurem que passa d’aquí a cinc anys, quan ni Macron ni el principal líder de l’esquerra, Mélenchon, podran presentar-se. I per ara no tenen successors coneguts.

Una arribada Le Pen al poder pot ser perillosa perquè el seu programa, a més d’incloure mesures populistes per atreure els votants, inclou mesures que farien perillar l’existència de la Unió Europea, convertirien a Franca en una pseudo-democràcia, i probablement farien entrar en una profunda crisi l’economia francesa. Le Pen acull als descontents, però els hi cola un programa d’ultradreta d’amagatons.

El sistema econòmic i social està canviant, i la nova classe dirigent que emergeix encara no te una estratègia definida, encara no sap com s’acabarà configurant el nou sistema. Sembla no tenir una idea clara de la transició que està vivint. És gairebé segur que s’equivoca al no atendre les queixes i les necessitats dels que se senten perjudicats per aquesta transició, i per la forma en que es va fer la globalització. Deixar una part tant gran de la població en mans del populisme  il·liberal és un greu error, que podem pagar molt car d’aquí pocs anys.

El director de campanya de Trump, deia que, si en lloc de Hillary Clinton, s’hagués presentat Bernie Sanders, Trump hagués perdut. Per què? Perquè Sanders, a diferencia de Hillary, no mirava a la gent des dels llimbs d’unes elits enlluernades per la riquesa i el poder, sinó que tenia en compte les necessitats de la gent, escoltava els seus problemes i buscava solucions.

ARTICLES RELACIONATS

DEIXA UNA RESPOSTA

Introduïu el vostre comentari.
Introduïu aquí el vostre nom

39 + = 49

Últimes notícies