Les persones pequem de petulants. Pensem que construïm la història amb les nostres pròpies mans i no ens adonem que en moltes coses decisives són el resultat de l’acció de forces que no dominem. I que sovint ignorem.
Fins ara ens explicàvem a nosaltres mateixos que vam descobrir l’agricultura i així vam poder deixar de ser nòmades, crear ciutats i desenvolupar la civilització. Però la realitat és que uns 9.700 anys abans de Crist el clima va canviar, la temperatura mitjana del planeta va augmentat uns 7 graus, els gels es van retirar, i la productivitat de la natura va augmentar. Vam entrar en un període anomenat Holocè, favorable a l’espècie humana, en el que encara estem. Així els humans es van poder assentar i van poder observar millor els processos naturals, cosa que els va portar a descobrir progressivament l’agricultura.
Hi ha altres influències, més o més silencioses, en la història. La primera epidèmia que va traspassar fronteres i que tenim prou ben documentada és la plaga d’Atenes dels anys 430-425 aC. Va arribar per mar i va matar uns 100.000 atenesos. I molts grecs. Aquesta epidèmia va provocar que la Lliga encapçalada per Atenes, perdés la guerra, iniciada pocs mesos abans, amb la Lliga encapçalada per Esparta.
En el cas de la biosfera, hi ha una tercera influència clau, aquesta molt sorollosa, però de la qual no en solem tenir prou en compte les conseqüències. Entorn l’any 1.600 aC, hi va haver la segona erupció més gran de la història, la del volcà Thera, situat a Akrotiri, on avui hi ha l’illa de Santorini. Durant molts de dies va regnar la foscor 400 quilòmetres a la rodona. Àsia Menor va quedar coberta per una capa de cendres portades pel vent, que en alguns indrets tenia fins a deu centímetres de gruix. L’erupció i el tsunami posterior van provocar el sobtat eclipsi de la civilització minoica, cosa que, segons prestigiosos arqueòlegs i historiadors, acabaria cristal·litzant en la llegenda de la Atlàntida (via una inscripció a Egipte, que va ser coneguda per Solón i recollida per Plató).
De vegades, aquestes forces actuen combinades. Un exemple d’aquest tipus de combinació és la historia de Roma i del seu imperi. És un cas que ens pot ajudar a entendre el que hi ha en joc en els temps que estem vivint ara.
Del destí de la Roma imperial en parla Kayle Harper a ‘El fatal destino de Roma. Cambio climático y enfermedad en el fin de un imperio’ (2017). Per a ell, la caiguda de l’imperi “va ser el triomf de la naturalesa sobre les ambicions humanes”. Els romans van crear un imperi mediterrani aprofitant un canvi tecnològic, el pas de l’Edat del Bronze a l’Edat del Ferro, i aprofitant també l’anomenat “període càlid romà”, que va des de l’any 200 abans de Crist fins al 400 després de Crist. Però l’any 167 després de Crist Roma va patir una greu epidèmia, del primitiu virus de la verola, i a sobre, a partir de l’any 200 dC el temps va començar a oscil·lar i Roma va entrar en decadència, perquè els canvis freqüent del clima fan difícil l’agricultura i, per tant, la subsistència.
A partir de l’any 400 el clima va entrar en un període més fred i els pobles del centre d’Àsia es van començar a moure cap a Occident, empenyent els bàrbars cap a l’imperi. Això es va combinar amb les malalties infeccioses, ja que al construir un imperi interconnectat i urbanitzat, els romans van desencadenar el poder latent de l’evolució de les malalties infeccioses.
L’any 536 l’imperi romà oriental estava reconstruint l’imperi occidental, i després de reconquerir als bàrbars el nord d’Àfrica marxava per Itàlia cap a Roma, quan l’explosió d’un volcà a Islàndia va fer que el Sol deixés de brillar durant més d’un any, i la temperatura va baixar molt durant els anys següents. Després va arribar l’anomenada “pesta de Justinià”, que va durar del 541 al 570, va matar uns 50 milions de persones i va debilitar tant a l’imperi oriental que va obrir el camí a l’expansió dels àrabs.
Avui fem front al problema del canvi climàtic en un sentit diferent: històricament l’amenaça era el refredament i ara és l’escalfament. A més, la ràpida expansió del comerç i les relacions entre països i ciutats ha obert una nova era de pandèmies. I, a sobre, correm el risc de que en qualsevol moment exploti un supervolcà.
Tenim l’exemple del supervolcà de Yellowstone, el més perillós del món. Podria entrar en erupció demà mateix o trigar milers d’anys més. En tot cas, es creu que el diòxid de sofre que llançaria a l’atmosfera faria que la temperatura del mon baixés uns 5 graus durant 5 anys, en els quals gairebé no ens arribaria llum del sol. Això mataria milions de persones i fins i tot ens podria portar a una nova era glacial, que faria la vida civilitzada inviable.
O sigui que, per mes presumptuosos que siguem, i encara que molts creguin que la fama o els diners els fan totpoderosos, anem caminant per una sendera que te un precipici a un costat i un altre precipici a l’altre. Un camí que pot saltar pels aires per l’explosió d’un volcà.
Crec que estem adquirint els coneixements necessaris per a ser capaços de gestionar la biosfera de manera que puguem contenir el clima dintre de certs límits, tant per sobre com per sota. Penso que, si volem, podem frenar les pandèmies. És qüestió d’organització política i econòmica. Tinc la impressió que ho farem, possiblement amb retard i a trompicons. És així com som, però ja hem sobreviscut a moltes coses. I ho podem aconseguir si reaccionem bé. Posaré un exemple històric de com no hem de reaccionar.
L’imperi espanyol, en termes amplis, va durar des de 1.492 fins a 1.898, encara que Raymond Carr assenyala el període de 1.580 a 1.640 com el seu moment àlgid. Roma va comptar amb l’ajuda d’un clima favorable, però l’imperi espanyol es va desenvolupar en uns temps climàticament desfavorable: l’anomenada “Petita Edat de Gel”, que va durar d’aproximadament del 1.300 a poc després del 1.800, deixant el clima millor per l’imperialisme anglosaxó.
L’etapa més dura del refredament va ser entre 1.570 i 1.685, colpejant a l’imperi espanyol justament en el moment del seu apogeu, amb fenòmens meteorològics extrems, pèrdues de collites i fams. Per exemple, l’anomenada “Armada invencible”, que anava a conquerir Anglaterra el 1.588, va ser anorreada per una tempesta àrtica que no hauria d’haver succeït en aquella època de l’any, com explica Philipp Blom a ‘El motín de la naturaleza’ (2019).
Blom explica que Espanya, davant les dificultats a què s’enfrontava, va donar la resposta equivocada: expulsió dels jueus i dels moriscos, tancament d’algunes universitats… Van reaccionar anant cap a una societat més uniforme i disciplinada. En canvi, les Províncies Unides dels Països Baixos, que es van rebel·lar contra l’imperi, van atreure gent educada, es van obrir al comerç, van crear escoles i universitats i van esdevenir una societat tolerant, on la gent que pensava diferent era benvinguda.
Pel seu error, l’imperi espanyol, a diferencia de l’anglès o l’americà, no va ser el centre de l’activitat comercial del món: li va cedir aquest privilegi a Holanda, que més tard li va cedir el testimoni a Anglaterra.
Fer front a l’explosió d’un supervolcà con Yellowstone està encara fora de les nostres possibilitats. Per sort, probablement tardarà en entrar en erupció el temps suficient per a que puguem aprendre com actuar. Entre la seva primera erupció i la segona van passar uns 600.000 anys, però entre la segona i la tercera ja van passar uns 870.000 anys. Com que fa 630.000 de la darrera erupció, amb una mica de sort, ens queden encara més de 200.000 anys de marge per preparar-nos.
Hi ha altres volcans i supervolcans. Però amb els altres podem fer alguna cosa: estar preparats. Són destructius però no tant. El 1816 es va conèixer com “l’any sense estiu” degut a l’efecte de l’erupció del mont Tambora sobre el clima d’Europa i Amèrica del Nord. Es van perdre collites i el bestiar va morir, la qual cosa va conduir a la pitjor fam del segle XIX. Va morir molta gent, però vam sobreviure i ho vam superar. I ara podem fer alguna cosa més: estar preparats. Posaré un altre exemple històric.
Com explica Eric Cline a ‘1177 a.C. El año en que la civilización se derrumbó’ (2014), totes les civilitzacions mediterrànies de l’Edat del Bronze es van esfondrar, i va canviar per sempre el rumb del món occidental. Va ser un punt d’inflexió en la història. Un nova crisi climàtica va fer que les pluges disminuïssin molt durant 200 anys, el que va donar lloc a un període molt més llarg de terres resseques. Això vol dir menys collites, més gana i societats més inestables. Les civilitzacions existents (Micènica, Hitita, Mesopotàmica i Babilònica) van col·lapsar i van entrar en una edat fosca. Van haver de tornar a començar. Tan sols va sobreviure Egipte, de totes aquelles civilitzacions. Per què? Egipte va patir perquè el canvi climàtic va afectar al monsó que alimenta el Nil, però no va desaparèixer. Estava més ben preparat per fer front als esdeveniments inesperats. Tenia reserves alimentaries i una molt bona organització social.
Com explica Joseph Manning, autor de ‘The Open Sea. The Economic Life of the Ancient Mediterranean World from the Iron Age to the Rise of Rome’ (2018), haver estat capaç d’organitzar la cooperació a gran escala va fer gran a Roma, però no es va organitzar igual per afrontar els problemes posteriors. En canvi, la permanent capacitat d’organitzar la cooperació a gran escala va fer que la civilització egípcia sobrevisqués a l’esfondrament de les altres civilitzacions de l’Edat del Bronze.
I nosaltres, ara: serem també capaços d’organitzar la cooperació a gran escala o haurem de tornar a passar per una altra Edat Fosca?
