Granera, arena, seua

Ma iaia Teresa, potser com les vostres, va tindre la immensa sort d’anar a l’escola de la República, la dels 30, i estudiar amb la llengua que li havien ensenyat a parlar a casa, la que parlava el seu poble i la seua gent. I quan era velleta s’asseia a la butaca i llegia contenta en català. Entremig, havia passat tota una vida, moltes coses i no totes boniques: un cop d’estat militar, una guerra, 40 anys de dictadura.

I els nostres pares i mares, potser com els vostres, no van tindre la sort dels seus. Ni la nostra que, mort el dictador, vam tornar a estudiar a l’escola en català, totes les assignatures, en la mateixa llengua en què jugàvem al pati. I ens van ensenyar paraules noves i a escriure escombra, sorra i seva, que primer ens sonaven estranyes i llunyanes però alhora més catalanes que les nostres, potser pel complex de catalaníssima inferioritat.

I quan arribàvem a casa miràvem TV3 i el Club Súper 3, i quan ens vam fer més grans escoltàvem cassets d’allò del rock català. I, entre Blanes i Cadaqués, l’estàndard oriental ens sonava del tot normal.

Així vam anar anant, entre assignatures en castellà a l’institut i a la universitat. Però va arribar un dia i algú ens va dir que paréssim màquines, que agaféssim el diccionari, que granera, arena i seua són paraules tan normatives com escombra, sorra i seva. I llavors vam pensar que sí, que “qui perd els orígens, perd identitat”, i que valia la pena. Però en acabat hem vist que no és tan fàcil, que els que no som filòlegs no en sabem prou. No sabem massa bé com fer-ho, si hem de començar l’article dient “amb la llengua” o “en la llengua”.

I mentre dubtes, la vida va passant i arriben les nebodes. I un dia els ajudes a fer els deures i diu que li diuen a l’escola que al Delta hi ha un moixó que és el bernat pescaire. I llavors no saps si és que la mestra acaba d’arribar de Pals o és que és d’aquí però que encara no li ha dit ningú que a la ribera sempre se n’ha dit bernat pescador.

I és tot una mica un drama, perquè els xiquets, quan comencen a ser jóvens, miren youtubers i tiktokers, quasi tots en castellà, quasi cap en català. I escolten reggaeton i ara electro latino i “hola, ¿qué tal? Soy el chico de las poesías. Tu fiel admirador, y aunque no me conocías… Hoy es noche de sexo” (Wisin & Yandel ft Romeo Santos). Que un dia ets jove i l’altre penses que tot està perdut i que el món ja és dels poetes macarretes. Això, o és que ja som una mica adultcentristes.

I mentrestant els que manen diuen que ja està bé, que tant de català a l’escola no pot ser. I el que va passar és que es va morir el gos però es va quedar la ràbia, perquè ja venia de molt abans. I el que passa ara és que som pobres i anem venent la llengua a trossets. I el que passarà és que arribarà un dia que les paraules que ens van ensenyar a casa i a l’escola, les dels nostres iaios i iaies, desapareixeran com els moixons en perill d’extinció del Delta. Com el Delta mateix. Ni bernat pescador, ni bernat pescaire.

ARTICLES RELACIONATS

DEIXA UNA RESPOSTA

Introduïu el vostre comentari.
Introduïu aquí el vostre nom

10 + = 17

Últimes notícies