Ma iaia Teresa, potser com les vostres, va tindre la immensa sort d’anar a l’escola de la República, la dels 30, i estudiar amb la llengua que li havien ensenyat a parlar a casa, la que parlava el seu poble i la seua gent. I quan era velleta s’asseia a la butaca i llegia contenta en català. Entremig, havia passat tota una vida, moltes coses i no totes boniques: un cop d’estat militar, una guerra, 40 anys de dictadura.
I els nostres pares i mares, potser com els vostres, no van tindre la sort dels seus. Ni la nostra que, mort el dictador, vam tornar a estudiar a l’escola en català, totes les assignatures, en la mateixa llengua en què jugàvem al pati. I ens van ensenyar paraules noves i a escriure escombra, sorra i seva, que primer ens sonaven estranyes i llunyanes però alhora més catalanes que les nostres, potser pel complex de catalaníssima inferioritat.
I quan arribàvem a casa miràvem TV3 i el Club Súper 3, i quan ens vam fer més grans escoltàvem cassets d’allò del rock català. I, entre Blanes i Cadaqués, l’estàndard oriental ens sonava del tot normal.
Així vam anar anant, entre assignatures en castellà a l’institut i a la universitat. Però va arribar un dia i algú ens va dir que paréssim màquines, que agaféssim el diccionari, que granera, arena i seua són paraules tan normatives com escombra, sorra i seva. I llavors vam pensar que sí, que “qui perd els orígens, perd identitat”, i que valia la pena. Però en acabat hem vist que no és tan fàcil, que els que no som filòlegs no en sabem prou. No sabem massa bé com fer-ho, si hem de començar l’article dient “amb la llengua” o “en la llengua”.
I mentre dubtes, la vida va passant i arriben les nebodes. I un dia els ajudes a fer els deures i diu que li diuen a l’escola que al Delta hi ha un moixó que és el bernat pescaire. I llavors no saps si és que la mestra acaba d’arribar de Pals o és que és d’aquí però que encara no li ha dit ningú que a la ribera sempre se n’ha dit bernat pescador.
I és tot una mica un drama, perquè els xiquets, quan comencen a ser jóvens, miren youtubers i tiktokers, quasi tots en castellà, quasi cap en català. I escolten reggaeton i ara electro latino i “hola, ¿qué tal? Soy el chico de las poesías. Tu fiel admirador, y aunque no me conocías… Hoy es noche de sexo” (Wisin & Yandel ft Romeo Santos). Que un dia ets jove i l’altre penses que tot està perdut i que el món ja és dels poetes macarretes. Això, o és que ja som una mica adultcentristes.
I mentrestant els que manen diuen que ja està bé, que tant de català a l’escola no pot ser. I el que va passar és que es va morir el gos però es va quedar la ràbia, perquè ja venia de molt abans. I el que passa ara és que som pobres i anem venent la llengua a trossets. I el que passarà és que arribarà un dia que les paraules que ens van ensenyar a casa i a l’escola, les dels nostres iaios i iaies, desapareixeran com els moixons en perill d’extinció del Delta. Com el Delta mateix. Ni bernat pescador, ni bernat pescaire.
