HomeOpinióFirmes setmanarilebre.catJesús Massip: potser la mort no és certa

Jesús Massip: potser la mort no és certa

Vas conduir fins als noranta anys. Un Nissan Micra blanc. Xicotet, com la teua carcanada que s’anava corbant a poc a poc amb l’edat. Només l’ossamenta es decantava: la lucidesa i el compromís eren un junc. I arrupit anaves al seient del xofer quan jo et feia de copilot. Encara ara no sé com veies res des d’allà baix. Al final, pel bé de tothom, vam acordar que em trucaries sempre que calgués i et faria de taxi a tot arreu on volguesses anar i així ho vam fer durant un munt d’anys. I vas passar d’anar enclotat com a conductor del cotxe a anar d’acompanyant a la meua furgo, allà dalt de la trona, com t’agradava dir.

Cada divendres te llegies lo Setmanari L’Ebre i repassaves l’agenda cultural. Encerclaves los actes que t’interessaven i després me picaves: “Montse! lo dissabte hi ha una exposició o lo dimecres fan una conferència” i mo’n hi anàvem junts. Te m’agafaves del braç (ets lo meu gaiato preferit) i xino-xano anàvem pel món. Amb la família fora entre setmana, solies dir-me que de dilluns a divendres era com una filla adoptiva. M’encantava tindre cura de tu i a tu t’encantava pensar que també em cuidaves. Així era. Sempre vaig rebre més del que et donava.

A l’hivern anàvem a collir mandarines al teu tros, a la vora del riu. Si tenies un nou text al cap l’escrivies a mà i quan ja l’havies enllestit me cridaves i t’ho transcrivia a l’ordinador perquè poguesses enviar-lo per e-mail. Quan hi havia eleccions pujava a sopar a casa teua – amagadeta entre pinars allà per la Simpàtica – i seguíem junts lo recompte de vots per la tele i arreglàvem lo món. Mos posàvem a la galeria amb vidriera de cara al Port. Un jardí d’hivern. Converses, reflexions, afecte. Lo temps allí no corria.

Les sobretaules eren partides a l’scrabble i quasi sempre em guanyaves i mira que soc dona de lletres. Quan ja semblava que la victòria era meua apareixies amb una paraula d’última hora que jo em pensava que t’havies inventat per a derrotar-me però que resultava que sí que existia. Ja procuraves ensenyar-me el diccionari que ho demostrava. Desapareixies per entre passadissos i tornaves amb lo llibre exacte i la pàgina ja mig oberta. Caminaves per casa teua com si passegesses per l’Arxiu que durant dècades vas dirigir amb tanta estima i professionalitat.

Encara me’n ric al recordar aquella sessió de fotos que Vicent Pellicer mos va fer a casa de Gerard Vergés. Era material per al llibret del meu disc GEMINIS, que us vaig dedicar. Ell mos va demanar de posar-mos sota una palmera catxa, jo al mig de vatros dos. La imatge era entranyable però vas dir: tot això me pareix molt bé però t’hauries d’acotxar una mica perquè se mos veu molt baixets. Gerard, sempre alerta, va afegir-hi: pareixem la geganta i dos cucaferes.

Me parlaves sempre bé de les filles i del fill: Àngels, Francesc, Montserrat, Cinta i Clara. L’estima amb ells me ve de tu, ja veus! Primer vaig conèixer el pare i, tot i tindre relació d’abans, la robustesa de la nostra amistat va començar a finals del segle XX, quan tu en tenies seixanta i pocs. Això, Jesús, em fa pensar en la de gent bonica que encara em falta per a conèixer. Persones que ara no sé ni que existixen o que potser ni tan sols han nascut i que esdevindran amigues meues quan jo envellisque. Esta simple possibilitat m’alegra una mica la teua marxa: pensar que potser podré fer amb algú lo mateix que tu vas fer amb mi.

Quan un gruix important de les teues amistats és més gran que tu, l’enriquiment i l’aprenentatge són enormes però, si la llei de vida es comporta, tots marxen abans i llavors et toca anar sumant absències amb l’únic consol de l’agraïment pel camí compartit i estimat. Sento molt que no hages vist la plena llibertat del teu país (uns tenim més pressa que altres, deies) i desitjo que siguen certs los teus versos del llibre
Bíbliques:
“Potser algun dia, potser una nit morint-nos, potser la vida és finalment eterna. Potser la mort no és certa”.

Montse Castella · enviada especial a Nova York
Montse Castella · enviada especial a Nova York
Cantautora. activista i enviada especial a Nova York
ARTICLES RELACIONATS

DEIXA UNA RESPOSTA

Introduïu el vostre comentari.
Introduïu aquí el vostre nom

+ 42 = 46

Últimes notícies