S’acosta la nit de Sant Jaume, del 24 al 25 de juliol, en què les tropes republicanes, el 1938, van travessar l’Ebre per diversos llocs, entre Amposta i Mequinensa-Faió, en el que va ser la Batalla de l’Ebre, ara fa 84 anys.
Si ara ho recordo és també per fer memòria que a la vila de Faió (sepultada sota les aigües del mateix Ebre, el 1967, per la construcció del pantà de Riba-roja), en terra aragonesa de parla catalana, existeix de fa quinze anys, des del 2007, en unes àmplies dependències del poble nou, un museu molt complet sobre la Batalla de l’Ebre i la Guerra Civil, darrerament reformat i ampliat (uns mil metres quadrats d’espai expositor) que vaig tenir ocasió de visitar fa poc, amb l’agradable notícia de saber que, en un concurs de “Turismo de guerra” que convocava La Razón, el millor museu de la guerra a Espanya era el de Faió.
Van ser els meus guies el director tècnic del Museu, l’historiador Aitor Garcia Solé, autor del llibre La Batalla oblidada (la del riu Algars, al Matarranya, prèvia a la de l’Ebre), publicat per l’Ajuntament de Batea (Terra Alta), i el fundador d’aquest Centre, el meu amic de Vilanova, Josep Payàs Rabasa, el qual -junt amb Assumpció Garcia, ja traspassada- va ser l’iniciador, fa vint anys, d’aquest projecte de memòria històrica i de col·leccionisme sobre la Guerra Civil, que reuneix més de dos mil peces, amb un total de set tones en material de guerra, a més d’uniformes, objectes personals dels dos bàndols, plaques, insígnies, documentació escrita, fotos d’època, mapes militars, periòdics, llibres i cartells, així com la recreació de les tendes als fronts, on els caps dels dos exèrcits dirigien la Batalla.
Com vaig escriure en un extens reportatge al Diari de Vilanova (3 d’agost de 2007), la idea inicial de Payàs era deixar tot el material, aplegat en innombrables recerques per tota la geografia catalana i espanyola, a la seva ciutat natal, però (sempre el però) el seu oferiment no va tenir la recepció esperada, i això que el Govern municipal, en aquella època, estava en mans del tripartit d’esquerres.
La primera conseqüència d’aquesta negativa va ser que Payàs va decidir traslladar poc a poc el que anava recollint cap a Faió, que al capdavall va ser un dels nuclis fonamentals on es va desenvolupar la tristament cèlebre Batalla, en un escenari imponent de grans muntanyes encaixonant el riu, que és molt útil de recórrer per comprendre, sobre el terreny, el que s’explica al Museu, on pot veure’s en gran dimensió visual, al final de la visita, una impressionant recreació del que foren els enfrontaments bèl·lics.
Així mateix, com cada any, el darrer cap de setmana de juliol, el Museu teatralitza en viu, amb soldats i jefes vestits d’època, actuant (en aquest cas, a Faió i voltants) en els indrets concrets on es produïren les batalles. Vaig poder passejar-me, també -gràcies als bons amics Pepi Ruana, de la Fatarella, i Josep Suñé, de la Pobla de Massaluca, establerts a Faió i molt actius en el redreçament general del poble-, per aquests paratges de la memòria, de gran bellesa natural i de més gran desolació humana.
Per exemple: els grans embassaments de Faió i Mequinensa, sepultant en una Segona Batalla de l’Ebre, també contra la gent senzilla, els pobles respectius al final dels anys seixanta, o la serra escarpada de l’Alt dels Aüts, plena de trinxeres, enmig de les quals s’alça el Monument a la Lleva del Biberó, inaugurat el 1998, en el 60è aniversari de la fi de la Batalla, amb aquesta inapel·lable llegenda: “Als que van perdre, que van ser tots”. El cantant Raimon també ho recordava en una cançó: “A l’Any Quaranta, quan jo vaig nàixer, jo crec que tots havíem perdut”.
