La llengua ens fa rics

Era un dia corrent d’estiu. Estàvem els quatre a casa i hi havia amanida de pasta per dinar. El meu pare va començar a explicar-nos que havia estat informant-se sobre les tarifes d’una nova companyia de telèfon i que ens canviaríem. No era la primera vegada que canviàvem de companyia. Per tant, aparentment el canvi entrava dins dels nostres plans ‘habituals’. Però hi havia un motiu pel qual el meu pare volia fer-ho. Ens va dir que la davallada de l’ús del català començava a ser preocupant i que ell volia contribuir d’alguna manera a fomentar-ne més el seu ús. Aquesta companyia era una de les poques que t’atenia en català al telèfon. He d’admetre que primerament vam riure una mica. Només el meu pare podia estar fent allò. Després, em vaig posar a reflexionar i a preguntar-me si era cert, que el català estava sent abandonat en molts sectors de la nostra vida quotidiana.

Segons l’última enquesta que va fer l’IDESCAT l’any 2018 dels usos lingüístics a la població, les Terres de l’Ebre és la zona on més gent té el català com a llengua habitual, amb un 72,2%. Vivim en una comunitat autònoma on el català hauria de ser una llengua que gaudís d’una discriminació positiva pel fet de no tenir un estat al darrere que la protegeixi de manera suficient i no hi ha ni una zona que arribi a tenir tres quartes parts de la població parlant-la de manera usual. A l’àmbit metropolità, on es troba la capital, el percentatge és del 27,5%. A les comarques que hi ha entre les TTEE i l’àrea metropolitana del 38-40%. I la resta estan entre el 50% i el 60%. Crec que les xifres parlen per si soles.

Actualment jo visc a Barcelona, en un pis d’estudiants. Des que vaig començar a viure allí que, no sé per quin motiu, molts cops quan vaig a un bar, a una tenda… tinc el costum de dirigir-me al personal en castellà. I em pregunto: “Per què? De què em sento avergonyida? De parlar la meua llengua?”. Crec que més d’un ho fem, sense saber-ne el perquè, però d’alguna manera potser concebem el català com una llengua inferior al castellà i canviem de llengua pensant en els altres abans que en nosaltres. Si algú no ens entén, si algú no sap català, ens ho farà saber. I sempre serem a temps de canviar al castellà. Però primer hem d’intentar-ho en la nostra llengua materna, no?

Tenim la sort de viure en un lloc on hi ha una llengua pròpia que, a més, està lligada a tradicions i costums que no hauríem de perdre. La diversitat lingüística és i ha de seguir sent un aspecte a tenir en compte. També hem de saber castellà, anglès… com més llengües millor. Però no podem deixar que el català es perdi. I és tasca nostra, sobretot dels joves, preocupar-nos de transmetre aquest missatge a les generacions que venen.

I fer-ho és més simple del que sembla: quan comprem un llibre, anem a veure una pel·lícula, escoltem la ràdio o amb el que més temps passem: amb el mòbil. Són moltes les persones que fomenten l’ús del català a les xarxes i és la nostra tasca mostrar-los el nostre suport. Altres persones, com el meu pare, decideixen canviar-se de companyia. O simplement, parlant-lo! Jo visc a Catalunya, a casa parlo una llengua preciosa que es diu el català i no vull deixar de fer-ho, ni que la resta ho facin. I vosaltres?

Natàlia Pinyol Darder
Natàlia Pinyol Darder
Estudiant de periodisme
ARTICLES RELACIONATS

DEIXA UNA RESPOSTA

Introduïu el vostre comentari.
Introduïu aquí el vostre nom

7 + 3 =

Últimes notícies