La primera observació és que havíem perdut la memòria històrica de les pandèmies, ja fa cent anys de la grip que va matar uns 50 milions de persones i és massa temps per recordar-ho com a societat. Era un altre context i pensàvem que una amenaça així no es podia repetir, és a dir, teníem una falsa sensació de seguretat. Tanmateix és cert que els efectes sobre la salut no seran tan dràstics com els de la grip “espanyola” (en realitat procedia dels Estats Units), doncs tot i que hem reaccionat tard (i l’estat espanyol s’emporta la medalla d’or) la nostra societat està molt més preparada tècnicament i organitzativament (no sé si anímicament) per afrontar una pandèmia. Molt diferent potser el tema dels efectes econòmics, en aquest cas segurament poden ser més forts que fa cent anys, per molts motius. El més evident és la globalització, un altre d’important és l’escassetat creixent de recursos naturals, però crec que el més important és la dependència de la nostra economia envers activitats “supèrflues” com ara el turisme o l’oci sofisticat. Per no parlar de l’especulació financera, que és molt supèrflua per la subsistència i el benestar humà però molt necessària per mantenir la riquesa desmesurada d’uns pocs. Hem creat un sistema econòmic molt complex i potent, però molt vulnerable a situacions de crisi que ens obliguen a fer una aturada i prescindir de les coses que no són realment necessàries. En definitiva l’economia es basa en “fer coses” (i tot el que implica això), i si en fem menys tot es comença dissoldre com un terròs de sucre. L’altra cara de la moneda és la immediata recuperació de la resta de la natura (la no humana), que es troba cada cop més reprimida i anul·lada per la nostra activitat supèrflua. Per mi la sostenibilitat és no fer un mal gratuït al nostre entorn, a les altres espècies i a nosaltres mateixos. És possible una economia molt més “desmaterialitzada” que pugui garantir un benestar material i emocional a tothom en temps de creixement exponencial de la població? Si volem extreure lliçons al respecte, la crisi del coronavirus està sent una oportunitat única. Ho sabrem aprofitar?
No hi tinc gens clar… tant de bo sigue així, però no em sembla que la nostra societat tingue el nivell de consciència per prestar atenció al que realment és important, tot i que penso que estem progressant en aquest sentit. El veritable progrés és aquest, el de la consciència col·lectiva sobre el que som com a persones i com a societat, i el que volem ser per tal de viure en harmonia. Com més progrés fem en aquest sentit més capacitat tindrem de reconduir les nostres idees i activitats i per tant, la nostra economia i la sostenibilitat del planeta. Tot i que passarà factura el virus passarà, trobarem vacunes i medicaments, i tindrem l’oportunitat de tornar a la zona de confort. Mentrestant cuidem-nos i aprofitem per gaudir de l’aire net, el silenci i la senzillesa.
