Una mirada amb perspectiva sempre sol ajudar a entendre on estem i per què. Sense entrar en gaires tecnicismes, les eleccions al Congrés del 1982, deu partits van treure representació. La suma dels dos primers partits més votats era del 73% (de vots). En canvi, als últims comicis van haver-hi 16 partits que van obtenir representació al Congrés (un 60% més de partits). Si volguéssim aglutinar el mateix percentatge de vots que a les del 1982 (73%), actualment necessitaríem sumar els quatre primers partits per aconseguir-ho (PSOE, PP, Vox i Podemos).
Podríem dividir en dos els tipus de partits polítics que es presenten al Congrés; els regionalistes o autonòmics i la resta. A Catalunya i al País Basc sempre han tingut l’opció de poder votar partits de casa. De fet, tenim bastant interioritzat que és millor votar partits autonòmics amb representació al Congrés, que no pas fer-ho a la resta. Potser, per això, en tots els comicis Catalunya i el País Basc votem diferent a la resta d’Espanya. El fet de fundar partits territorials o autonòmics sol sorgir de l’anhel i la necessitat de potenciar i canalitzar les preocupacions de la teva regió o autonomia.
Aquests nous partits oloren el centralisme que emet l’Estat Espanyol. Aquesta forma de fer ha anat creixent en nombre de partits al Congrés de quasi tots els racons d’Espanya, i en conseqüència s’han dispersat els vots. Fins ara potser no n’érem del tot conscients, ja que més o menys, després de les eleccions amb pactes puntuals i algun acord d’amagat, el Congrés anava tirant. Però ara sí, ha arribat l’hora. Han arribat els grans pactes on tots junts, els de la vella política i els de la nova han de formar govern. I dic ara, perquè a l’abril del 2019 n’hi havia que deien que era impossible fer pactes…(em refereixo al PSOE).
Si ens mirem el melic, també veurem que les actuals competències del Govern de la Generalitat en matèria
d’educació, sanitat, ports, policia… en definitiva d’autogovern (155 a banda), són més i millors que els del 82. Aleshores eren acords de mínims i de ‘qui dia passa any empeny’. En canvi, però, el bascos apostaven a tot o res. Podien apostar fort i ho feien. Cal dir que els actors, els partits i la situació ha canviat força. L’any 82, per exemple, CiU va ser quarta força política al Congrés amb 12 diputats, amb un pes i entitat important, molt semblant també a la dels 13 diputats d’ERC d’avui.
Els partits catalans sempre, sempre han intentat estirar competències de l’Estat cap a casa, a poc a poc, de mica en mica. Ara agafo un quadre del menjador, ara el sofà, ara la nevera, però malauradament encara vivim a casa dels pares, amb tots els mobles guardats al traster. En canvi els bascos viuen de lloguer, mentre que els catalans reivindiquem una casa pròpia.
