Ha començat la Quaresma des del passat Dimecres de Cendra. És l’època en la qual els cristians ens preparem per a la celebració de la passió i mort de Jesús, a la qual seguirà la Pasqua, la resurrecció de Crist, la festa més gran. La Quaresma és l’etapa en la qual un element central és el sacrifici. A més dels que individualment pugui fer cadascú, l’Església marca uns mínims d’abstinència de carn els divendres d’aquestes setmanes i dos dies de dejuni, el Dimecres de Cendra i el Divendres Sant.
Malgrat que una bona part dels ciutadans ho han deixat de practicar i que des de molts de púlpits ja ni es recorda, l’Església ho manté. Probablement més com a recordatori per què cadascú pugui viure d’una o altra manera aquest període, no solament amb alguns petits esforços físics com els que exigeixen aquelles pràctiques, sinó també en accions en servei als altres i amb sacrificis més anímics que corporals. Perquè més que mortificació del cos el que cal és l’esforç d’incrementar les accions que facin millor i més agradable la vida dels altres. Poden anar, per exemple, des de l’acompanyament d’un malalt fins a somriure a qui no ens tracta prou bé, o fer un ajut econòmic a qui ho necessita.
Les pràctiques de mortificació per motius espirituals no les entén el món d’avui, fins i tot per petites que siguin aquelles, però accepta que la gent es sotmeti a unes altres tortures moltíssim més fortes, com dures i costoses intervencions quirúrgiques per motius purament estètics, o es pegui unes pallisses notables fent exercicis al gimnàs o participant en curses o en altres esports. És resultat d’uns canvis de mentalitat on l’esperit ha quedat oblidat o ofegat pel materialisme, la cultura de l’èxit, l’individualisme ferotge, el relativisme.
Els musulmans, amb el seu Ramadà, es sotmeten també a mortificacions, que, a més, són físicament molt més dures que les que l’Església catòlica demana als seus fidels. Pel fet que siguin ja abundants els musulmans residents a casa nostra, és raonable tenir-ho en compte, respectar-los i fer referència als seus esdeveniments i necessitats.
Els que ja no sembla tan clar és que els mitjans de comunicació dediquin informació al Ramadà de manera habitual, i en alguns casos àmplia i ocupant espais rellevants, mentre no parlen en absolut de la Quaresma dels cristians, que malgrat el descens de les darreres dècades segueixen essent molts més que els d’altres religions. Fins i tot quan es parla de la Setmana Santa queda pràcticament reduïda a dies de vacances o, com a molt, algun acte processional entès com a folklore.
És il·lògic i injust. És legítim professar una religió a una altra, però el mateix fet té més importància si afecta 1.000 persones que si n’afecta 100. Apliquem-ho a la pandèmia. No són igual 100 morts que 1.000. Pura plasmació de la realitat sense valorar si són millors uns o altres.
Però això no s’acostuma a tenir en compte quan es tracta d’informació que afecta els cristians. No deixa
d’haver-hi una hostilitat al cristianisme encara que no es digui així.
