Els noms dels municipis solen reflectir ideologies polítiques dominants, per tant, la dita “el nom no fa la cosa” queda, en certa manera, en evidència si escarbem una mica en l’origen de força topònims.
En temps de la República els comitès populars locals van promoure certs canvis que denotaven anticlericalisme i antisenyorialisme. Així, es van eliminar els noms de les contrades que feien referència al santoral (hagiotopònims), a la monarquia o a l’aristocràcia.
Arran del Decret de Seguretat Interior es van arribar a modificar, segons Enric Ortega[1], cent vint-i-quatre topònims. Així, Molins de Rei va perdre les connotacions monàrquiques i va passar a ser Molins de Llobregat; Sant Feliu de Llobregat va esdevenir Roses de Llobregat; de Sant Andreu de la Barca, a Aigüestoses de Llobregat; de Sant Cugat del Vallès, a Pins del Vallès; de Santa Bàrbara, a les Planes del Montsià i, de Sant Carles de la Ràpita, a la Ràpita dels Alfacs.
Amb la caiguda de la segona República, la majoria d’aquests noms van ser derogats i es va conservar la nomenclatura anterior i altres, com Vilassar de Dalt (antigament Sant Genís de Vilassar), va mantindre’s tal i com va aprovar la Generalitat Republicana.
Si reduïm el topònim de Sant Carles de la Ràpita a només la Ràpita, caldria fer-ho sobre un criteri clar i ben argumentat, tal com afirma el professor de la UB Joan Tort[2], estudiós de la qüestió dels canvis de noms dels municipis sobretot els de Catalunya.
Sí que és cert que la majoria de la gent de la comarca sol dir “la Ràpita” (forma històrica d’origen àrab que vindria a ser el lloc i l’edificació on es feien les pràctiques piatoses del ribat, en definitiva la mesquiteta on pregaven, estudiaven i es reunien els pietosos musulmans per fer aquesta mena de culte), tanmateix hi ha molta gent del municipi que optaríem pel topònim del temps de la República, ”la Ràpita dels Alfacs”.
D’altra banda, si ens centrem en l’àmbit purament lingüístic és poc freqüent que els topònims acabats en -a duguin, en català, l’article femení al davant: “la Tarragona”, “la Lleida”, “la Girona”… I lingüísticament els principis generals que determinen l’ús d’aquest article són sobretot els noms compostos, és a dir, justament el topònim que gran part de rapitenques i rapitencs triaríem si es tingués en compte a la consulta. Així doncs, la Ràpita dels Alfacs, la Ràpita del Montsià o, fins i tot, la Ràpita de Mar serien solucions més adequades que no pas la Ràpita a seques.
Si ens fixem en un llistat de municipis dels Països Catalans que duen l’article inicial al topònim solen predominar, amb escreix, els que són compostos: la Torre de les Maçanes, la Pobla de Benifassà, la Bisbal del Penedès, la Palma d’Ebre, l’Alfàs del Pi, la Granja de Rocamora, la Torre del Bisbe, la Canyada del Rei, la Selva del Mar, la Pobla de Roda, la Vall de Liarp, la Torre de Vilella, la Roca d’Albera, la Vall de Tormo, l’Alqueria de la Comtessa, la Font d’en Carròs, la Torre del Comte, la Selva de Mar, la Torre d’en Besora, la Granja d’Escarp, la Nou de Berguedà, la Pobla de Lillet, la Font de la Reina, la Pobla d’Arenós, la Cellera de Ter, la Baronia de Rialb, la Sentiu de Sió, la Pobla de Vallbona, la Seu d’Urgell, la Llosa del Bisbe, l’Alqueria d’Asnar, la Pobla de Segur, la Torre de Cabdella, la Nou de Gaià, la Pobla de Mafumet, la Guinguera d’Ix, la Tor de Querol, la Vall de Cardós, la Pobla de Mafumet, la Pobla de Montornès, la Vall de Boí, la Riera de Gaià, l’Alcúdia de Crespins, la Pobla de Massaluca, la Granja de la Costera, la Pobla de Claramunt, la Llosa de Ranes, la Pobla Tornesa, la Serra d’en Galceran, la Torre de Claramunt, la Tor de França, la Torre d’en Doménec, la Vall d’Alba, la Pobla del Duc, la Vall d’Uixó, la Selva del Camp, l’Ametlla del Vallès, la Bisbal de Falset, la Pobla de Cérvoles, la Roca del Vallès, l’Ametlla de Mar, la Morera de Montsant, la Torre de Fontaubella, la Vall d’en Bas, la Vall de Bianya, la Bisbal de l’Empordà, la Tallada d’Empordà, la Pobla de Sant Miquel, la Pobla de Farnals, la Palma de Cervelló. Són un total de 70 municipis aproximadament que complirien aquesta màxima (article femení + nom + complement del nom) davant dels 50 municipis que presentarien la forma no tan genuïna de la toponímia catalana (article femení + nom): la Jana, la Salzadella, l’Alcúdia, l’Ènova, l’Alcora, l’Atzúvia, la Masó, la Nucia, la Bastida, la Riba, la Freixneda, la Ginebrosa, la Portellada, la Sorollera, l’Armentera, l’Escala, la Jonquera, la Portella, l’Espunyola, la Quar, la Galera, la Sénia, la Granada, l’Eliana, la Iessa, la Llaguna, la Molsosa, la Canyada, l’Orxa, la Canonja, la Cabassana, la Secuita, la Fatarella, la Massana, la Llacuna, la Fuliola, l’Olleria, l’Esquerda, l’Argentera, la Garriga, la Llagosta, la Figuera, la Granadella, l’Albera, l’Ampolla, l’Aldea, la Menera, la Pera, la Tallada, l’Alguenya, la Romana.
A tot això, hem d’afegir el que apareix a l’article de Mikel Epalza[3] on els topònims derivats de la paraula aràbigo-islàmica rābiṭa són força nombrosos al conjunt dels Països Catalans:
La Ràpita (Noguera), el Rebato (Baix Llobregat), la Ràpita (Alt Penedès), la Ràpita (Baix Camp), la Ràpita (Montsià), sa Ràpita (Mallorca), la Ràpita (Alt Palància), les Rotes (Marina Alta), Roabit (Marina Alta), la Ràpita (Marina Alta).
I també a la resta de la Península:
La Rábida (Huelva), Arrábida (Portugal), la Rábita (Jaén), la Rábita (Granada), la Rábita (Terol), Rebato (Múrcia), etc.[4]
En definitiva, per distingir-se, per ubicar-se fàcilment, per redefinir-se, per complementar-se i per ser més genuïnament català caldria replantejar-se si la consulta hauria de ser a partir del binomi Sant Carles de la Ràpita – La Ràpita o bé incloure un tercer element del qual ja es va fer ús seguint criteris força fonamentats, al meu parer, en època de la República, La Ràpita dels Alfacs.
[1] ORTEGA GONZÀLEZ, E. (s.d.). “Els canvis en la toponímia catalana durant la 2a República”. Disponible a: http://www.aboriginemag.com/curiositats/els-canvis-en-la-toponimia-catalana-durant-la-segona-republica/
[2] CRESPO, M. (2017). “La guerra toponímica del 1936-1939. Disponible a: https://www.vilaweb.cat/noticies/la-guerra-toponimica-del-1936-1939/
[3] EPALZA, M. (1994). Les Ràpites (Râbita) islàmiques i la toponímia catalana. Disponible a: https://rua.ua.es/dspace/bitstream/10045/98250/1/1994_Epalza_SocOnomasticaBullInt.pdf
[4] Al Marroc, tenim ni més ni menys que la capital Rabat (provinent també de rābiṭa).