HomeTerres de l'Ebre“La vida de pagès és una roda gairebé perfecta de la vida”

“La vida de pagès és una roda gairebé perfecta de la vida”

ENTREVISTA // No sé ben bé com presentar-lo. 

No sabria dir-li. Una mica com Verdaguer, quan deia “poeta i llaurador soc, i en tot faig feina tan neta, que llauro com un poeta i escric com un llaurador”. He exercit d’arquitecte tretze anys fent encàrrecs de tota classe. Els meus iaios eren pagesos, d’Aldover, i jo vaig créixer amb els pares a Cardedeu.

Com es passa d’un dia a l’altre de construir cases a fer de pagès.

Va ser tot un procés. A mi la terra sempre m’ha cridat. De menut anava pels solcs amb mon iaio,
encuriosit per la faena del camp. 

Però va decantar-se per l’arquitectura.

Als 80, el camp no tenia bona premsa. Semblava que s’havia d’extingir. M’agradava dibuixar i vaig optar per aprendre a fer cases. Vaig fer d’arquitecte coincidint amb els anys del boom immobiliari. Entretant, a Cardedeu, on vivia, vaig buscar un tros d’hort. El que li deia, portava la brasa de pagès encesa dins de mi. Vaig conèixer un pagès de 80 anys, de nom Etern -fill de pares llibertaris-, que és qui em va ensenyar tot el que sé. Era un pou de saviesa.

Quan decidix fer el pas?

Vaig ajudar l’Etern fins que va morir. I llavors, quan els encàrrecs d’arquitecte van decaure, vaig tornar-me’n a l’hort dels iaios, a Aldover. Dixava l’arquitectura per a dedicar-me en cos i ànima a la pagesia. En realitat, era allò que sempre havia volgut. Li he d’agrair a l’Etern i també als meus pares.

Ho van entendre?

No ho veien gens clar. Però sempre els agrairé que em fessen costat.

Diu que per a fer de pagès has d’estar disposat a perdre.

En el sentit que tot l’esforç se’n pot anar en orris pel temps. 

Hi haurà pèrdues, però què ha guanyat?

La felicitat de treballar en un ofici que em fa sentir bé. Complicat d’explicar. És pur sentiment.

Què s’ha de tenir per a dedicar-se al camp?

Vocació. No pots mirar mai el rellotge. Sempre pendent del cel, aprenent com redreçar les coses que es torcen.

Per què l’horta i no un altre conreu?

Era la terra de la família. També porto oliveres. A Aldover totes les cases tenen una cosa i l’altra. Són un complement perfecte. L’horta dona fruit tot l’any, i quan menys en fa, és l’olivera qui reclama atenció.

Treballa varietats que podrien estar extingides.

Moltes me les va ensenyar l’Etern, que les va recollir i protegir durant dècades. Les llavors tradicionals, les de tota la vida, potser són menys productives i vistoses que les híbrides, però són les més gustoses. Treballo el pèsol xiribec, el del ganxo, varietats de tomates d’aquí…

Associem el producte ecològic amb preu elevat.

És a l’inrevés. El de l’agricultura convencional és massa barat. Dècades enrere, les famílies dedicaven més pressupost al menjar. Ara les prioritats són unes altres.

Menjar productes fora de temporada és un crim?

No és el que toca. Els importes de l’altra part del món, de països que treballen a preus rebentats. I si són d’aquí, és perquè han crescut en hivernacles que reclamen molta aigua i energia. 

Com controla tot el procés, de l’hort a la taula?

No vull dependre d’intermediaris. 

Amb esta estratègia és complicat créixer.

Esta és la gràcia. És una manera artesana de viure que em permet guanyar-me la vida. No tinc l’aspiració de fer-me ric. 

Quin és el producte més agraït del seu hort?

Cada temporada té la seua cosa. A l’hivern, els alls tendres de cama llarga, autòctons. També la carxofa. A la primavera, pèsols i bajoques són molt lépoles. A l’estiu, la tomata és la reina. 

Combat les plagues amb remeis casolans.

Faig infusions d’ortigues, ideals com a fertilitzant i repel·lent de plagues. També extracte d’all, perfecte contra els fongs. I els de tota la vida: sofres, coures… Els romans ja els treballaven.

Té la sort de viure en unes terres fèrtils.

Ho són. A més, aquí a Aldover, hi ha diversos pastors que ens proporcionen fem d’ovella, que fa un compost de primera. L’aigua també és excel·lent, igual que la terra, francllimosa, que ajuda a tirar avant verdures sanes i gustoses.

Envia els seus productes als clients acompanyats d’uns escrits molt poètics.

És que vull que entenguen la vida de pagès com la veig jo: una roda gairebé perfecta que demana una observació molt atenta de la natura.

Sempre té a punt una dita.

Aigua de febrer prenya l’oliver. Són dites que he après d’aquí i d’allà, dels iaios, de l’Etern…

Sovint ens diuen que no sabem el que mengem.

S’ha perdut la cultura d’aprofitar el que ens dona l’hort. Abans, les mestresses no anaven a comprar fins que no passava el fred; i, si podia ser, després d’una rosada: sabien que això endolcia les cols. 

De l’arquitectura, ha desconnectat del tot?

Molt. Però em continua atraient l’arquitectura popular, la de carrer, la de les cases senzilles de poble. De pedra, paret arrebossada i teula. 

Es veu fent de pagès la resta de la seua vida?

I tant! Em veig encara jove i amb molta corda. Sap què? Sempre em pregunto… qui devia desermar aquesta terra per primera vegada? El pou de Sénia d’on rego, devia ser un àrab de fa segles qui el va posar en marxa. I les oliveres, qui les va plantar?
M’il·lusiona pensar que qui va treballar-ho antigament estimava la terra igual o més que jo. 

ARTICLES RELACIONATS

DEIXA UNA RESPOSTA

Introduïu el vostre comentari.
Introduïu aquí el vostre nom

6 + 1 =

Últimes notícies