HomeOpinióFirmes setmanarilebre.catLes conseqüències inesperades: malediccions, malalties i errors

Les conseqüències inesperades: malediccions, malalties i errors

Les societats humanes són complexes i canviants, massa potser per nosaltres. La gent del poble, però també les elits, sovint no comprenen gaire be el que està passant. Tant uns com els altres cometen errors greus d’interpretació, encara que amb enfocaments i objectius diferents.

En les ciències socials hi ha el concepte de “conseqüències no esperades de l’acció social”. Són conseqüències involuntàries de les accions independents de múltiples persones, organitzacions i institucions. Ara, en economia, en tenim un exemple: la inflació, que te diverses causes, però que ningú ha provocat conscientment.

Hi ha exemples colpidors de  conseqüències que no s’esperen. Per exemple,  Levitt i Dubner a “Freakonomics” (2005) expliquen com la legalització de l’avortament als Estats Units pel Tribunal Suprem el 1973 va tenir conseqüències en altres àmbits: als Estats Units va baixar la delinqüència vint anys després. A partir del 1985, els estats amb índex d’avortament alts van experimentar una caiguda d’aproximadament el 30% de la criminalitat respecte als estats amb índex d’avortament baixos. Això va permetre controlar una delinqüència que se’ls estava escapant de les mans i amenaçava en fer inviable aquella societat. El món és així de complex i sorprenent!

En economia, les conseqüències inesperades són moltes i molt importants. El sociòleg Raymond Boudon s‘hi va referir en el seu llibre ‘Efectos perversos y orden social’ (1977). El problema són els efectes inesperats negatius i en l’economia en hi ha de molt greus, com la crisi del 2008 i els anys següents. Però hi ha d’altres fenòmens d’aquest tipusmenys coneguts.

La “maledicció dels recursos”, com avui se l’anomena, va néixer com amb la denominació de “el mal holandès”, referint-se als efectes sobre l’economia holandesa del descobriment de grans jaciments de gas natural al Nord del país. El problema consisteix en que els països rics en recursos naturals veuen com les seves monedes pugen de valor, cosa que obstaculitza les exportacions dels altres productes i fa pujar els preus dels serveis interns. La resta de  les activitats econòmiques surt perjudicada. A més, la volatilitat dels preus dels recursos exportats dificulta que hi pugui haver un creixement sostingut.

En els països que no tenen abundants recursos naturals, si es volen comprar mercaderies a l’estranger, l’única manera de poder-les pagar és produint bens per a l’exportació. Però quan es tenen prou recursos naturals per exportar, això no cal. Els països rics en recursos naturals no solen comprendre que, si no reinverteixen els beneficis obtinguts gracies a aquests recursos en activitats productives, si no eviten el deteriorament dels altres sectors perjudicats, en realitat s’estan empobrint. Aquesta maledicció afecta a països com la República Democràtica del Congo, Nigèria, Veneçuela o Rússia. A sobre, la circulació dels diners de les exportacions en molts casos afavoreix el desenvolupament de governs corruptes i poc democràtics.

Una malaltia econòmica nova seria el que s’ha anomenat “la malaltia britànica”, que es va viure a la Gran Bretanya en les dècades anteriors al Brexit. És la conseqüència del predomini del sector financer en la seva l’economia, predomini derivat de l’anomenat Big bang de 1986, quan la City, el districte financer de Londres, fou desregulada i Londres es va poder convertir en una capital financera mundial, competint amb Nova York. Un dels resultats no previstos fou una moneda persistentment forta, que va fer que les altres exportacions no resultessin competitives internacionalment. I això va accelerar una desindustrialització, ja iniciada després de la crisi del 1973-79. També va impulsar el creixement de la desigualtat social, cosa que no és gaire bona per a la economia perquè malmet molts recursos humans, avui claus.

Exagerant una mica podríem anomenar aquest fenomen com “la maledicció de les finances” enlloc de “la malaltia anglesa”, una conseqüència desfavorable produïda pel sobredimensionament del sector financer, en detriment dels les activitats realment productives.

El Brexit, que va venir després, amb el malestar creat, és una clara mostra de les conseqüències negatives d’un error. Avui l’opinió publica britànica admet majoritàriament, segons les enquestes, que fou un error manifest. Pensaven que creixerien més i a penes creixent, que pagarien menys impostos i han pujat, que signarien tractats comercials beneficiosos i han perdut bona part dels seus principals mercats.

Els anglesos també pensaven que reduirien l’arribada d’immigrants a uns deu o vint mil l’any i acaben de tenir un saldo anual de mig milió d’immigrants (donat l’envelliment de la població, la seva economia no pot funcionar si no hi ha més immigrants). Volien més despesa publica en sanitat i educació i el Govern esta retallant les despeses, per les seves dificultats econòmiques. Ara fins i tot falten ous.

Com podem explicar aquestes malediccions, malalties i errors? Javier Cristiano, al seu treball ‘Males involuntarios. Para una reapropiación del concepto de «efectos perversos»’ (2001) intentava precisar i refinar el plantejament de Boudon sobre la qüestió, al mateix temps que avançava en l’explicació de les seves causes.

Cristiano es recolza en el sociòleg Anthony Giddens per estudiar aquest tipus d’accions: segons Giddens, l’estructura social no tan sols limita les nostres accions en molts aspectes, sinó que també possibilita i permet molts tipus diferents d’actuacions. És a dir, que el sistema econòmic va possibilitar i permetre aquelles accions que van produir conseqüències negatives, com és evident.

Els organismes que coordinen i supervisen el conjunt de les accions econòmiques, és a dir, el govern, les institucions i els estats majors de les empreses, no van veure venir aquest perjudicis inesperats. L’estructura social proporciona regles (que poden tenir  àrees errònies) i recursos (que distribueixen el poder de manera diversa i desigual). El poder relatiu d’uns i altres explica qui pot impulsar i qui no les accions que finalment s’emprenen. També assenyala Giddens que les accions no són del tot conscients ni del tot racionals. El que és important en aquest cas, segons Cristiano, és que el resultat agregat de totes aquestes múltiples interaccions, no del tot conscients ni del tot racionals, de tant en tant és perjudicial.

Tenim el fet que les accions de diferents agents es recombinen de maneres no previstes. Un punt per a mi important, no assenyalat per Cristiano, és que, en aquests casos, els sistemes de coordinació global que tota societat te no han estat a l’altura, han fallat. Segons Cristiano, tots tenen les seves raons o interessos per actuar com ho fan. Però sovint no tenen consciencia dels resultats imprevistos que estan produint. Aquest és, al meu parer, un altre punt clau: el desconeixement.

Cristiano creu que per evitar les conseqüències inesperades negatives caldria modificar no tan sols les accions les provoquen, sinó també els interessos que les impulsen. Em sembla que això és complicat i requereix molt de temps. Crec que es pot reaccionar més ràpidament millorant els sistemes de coordinació o fent-los funcionar eficaçment. En el meu article anterior explicava com, en el cas de Noruega, una actuació diferent per part del govern, les institucions i les empreses va evitar que caiguessin en la “maledicció dels recursos”, ja que van destinar els guanys del petroli del Mar del Nord a la creació d’un Fons Sobirà per assegurar el futur. I així no va arribar a existir “el mal noruec”. Tampoc no van caure en “la maledicció de les finances”.

L’altra cosa que podem fer és millorar els coneixements al respecte, que ara resulten defectuosos. Gilles Raveaud a ‘La disputa de los economistas’ (2013) es queixa de que “els acadèmics, experts i investigadors formulen recomanacions divergents”. Els economistes resultem desconcertants, segons ell, perquè parlem amb molta seguretat però mai estem d’acord entre nosaltres. Deixant de banda l’espinós tema de les ideologies, ell ho atribueix a que tenim mentalment representacions diferents de com funciona l’economia, potser també massa complexa per nosaltres. La conclusió és que no tots parlem del mateix quan parlem de l’economia.

Uns veuen l’economia com un conjunt de mercats (Smith), altres com un conjunt de relacions socials i de poder (Marx), uns tercers com un conjunt de circuits de bens, serveis i diners (Keynes), uns quarts veuen l’economia com un sistema entre la humanitat i la natura (per exemple, Polanyi i els espanyols Martínez Alier o Naredo) i, finalment, jo afegiria que altres la veuen com un conjunt cíclic d’activitats innovadores, creadores i destructores a la vegada (Schumpeter). Com que tenim visions diferents, i posicions socials també diferents, defensem polítiques econòmiques contradictòries, que tenen conseqüències molt desiguals per a la gent.

Avui, després de la recent crisi del 2008 i les dificultats posteriors, amb la pandèmia, la crisi energètica i el canvi climàtic, ha quedat clar que no podem continuar com si res estigués passant. Haurien de ser capaços de treure el que hi ha de útil en cada una d’aquelles tradicions econòmiques i combinar-les entre sí. Totes les corrents expressen una part de la realitat que, sens dubte, existeix. Necessitem una visió compartida que ho integri tot i que pugui ser contrastada aplicant el mètode científic. Així podríem comprendre millor el conjunt de les interaccions econòmiques i socials i veure venir les conseqüències a mig i llarg termini. Podríem  dominar i gestionar una realitat econòmica i social que sovint ens porta per camins inesperats, i de vegades no massa bons.

ARTICLES RELACIONATS

DEIXA UNA RESPOSTA

Introduïu el vostre comentari.
Introduïu aquí el vostre nom

3 + 3 =

Últimes notícies