Pregunta: Vostè oficiava misses a Tortosa i era vicari judicial de la Diòcesi. I fa set anys el criden de Roma.
Resposta: Amb motiu del conflicte pels bens de la Franja, entre les diòcesis de Barbastre i Lleida, el bisbe Salinas em va demanar assessorament jurídic. Després d’allò va veure oportú que fes el doctorat a Roma i, estant allà, li van proposar que jo ocupés una plaça vacant a la Secció Disciplinar de la Congregació per la Doctrina de la Fe.
P: La institució hereva de l’antiga i temuda Santa Inquisició.
R: Encara avui temuda i, per a alguns, una gran desconeguda. La Inquisició Romana va nàixer amb l’aparició del Protestantisme a Europa, que va irrompre i es va difondre amb facilitat, fins i tot amb el concepte modern de propaganda, gràcies a un nou invent, la impremta. Així naix la Inquisició Romana, que no vol dir res més que inquirir, indagar i després de valorar amb objectivitat, donar una resposta tan justa com siga possible. Per tant, sempre amb la voluntat de posar ordre d’acord amb processos reglamentats. Sense obviar els excessos, que han existit, no podem ser anacrònics en els judicis històrics.
P: Han passat de caçar heretges i ateus a perseguir capellans pedòfils.
R: La Inquisició va sorgir com un doble tribunal, per a la doctrina, procurant que no es difonguessen errors dins del catolicisme, i per als costums, vetllant pel manteniment de la moral. Al principi es perseguien abusos com la màgia, la bruixeria, la blasfèmia i, fins i tot, la usura. Avui l’Església es troba amb un delicte molt greu al qual ha de donar resposta: els abusos sexuals de menors comesos per clergues. Si la Inquisició es va topar amb la impremta com a eina de propagació eficaç de l’heretgia, avui és internet qui no permet amagar res o fer com si no existissen estos comportaments absolutament reprovables. L’actual tribunal, hereu d’aquella Inquisició, és també doctrinal i moral, però sí, es prioritza la lluita contra la pederàstia a l’Església. En ella no hi ha lloc per als clergues pedòfils. Des de sempre. Des que Jesús digué “deixeu que els nens vinguen a mi”.
P: Fins on està disposada a arribar l’Església en esta lluita?
R: L’Església ha de ser un espai absolutament segur per als jóvens i per als infants. Tots estos abusos per part de clergues són una vergonya molt gran per a la comunitat eclesial i lluitem amb fermesa contra ells i el seu encobriment. Però l’Església forma sempre part d’una societat concreta i, a la nostra, els abusos són també un gran tabú. No se’n parla. No tots es denuncien. Sobretot, perquè darrere de qualsevol abús sexual hi ha un abús de poder: hi ha una relació asimètrica i tòxica. En este sentit, penso que l’Església està sent capdavantera, referent i model per a la resta de societat que, a vegades, tot i ser democràtica i igualitària, és més abusiva i invasiva del que ens pensem. Cal frenar tots els abusos, de tot tipus, vinguen d’on vinguen i caiga qui caiga.
P: Quina és la seva funció actualment?
R: Amb un equip de 15 persones, faig el seguiment dels casos d’abusos comesos per clergues arreu del món, principalment els que tenen lloc en països de parla hispana, Espanya i Llatinoamèrica. El meu treball consistix a controlar des de la primera denúncia fins a l’última instància judicial, quan el cas queda llest perquè el Sant Pare prenga l’última decisió i es faça justícia.
P: Ho fan de manera coordinada amb les autoritats civils?
R: Són procediments paral·lels, però sempre busquem la màxima col·laboració i respecte amb la legalitat de cada país.
P: Per què s’han dipositat tantes esperances en la mesura decretada pel Papa d’aixecar el secret pontifici?
R: El secret pontifici ajudava, com ajuda el ‘secret d’ofici’, a mantenir la confidencialitat a les víctimes que han volgut declarar davant d’un tribunal eclesiàstic i, pel motiu que siga, no han volgut fer-ho davant de les autoritats judicials de l’Estat. Amb tot, esta darrera disposició del Sant Pare, molt valenta, agilitzarà la col·laboració amb els tribunals estatals, en no ser més necessari un procés sempre llarg de rogatòria internacional. Tot i ser delictes reservats a la Santa Seu, cada bisbe, en la primera instància, podrà lliurar aquella informació que li siga requerida i sempre que respecte la confidencialitat de les víctimes. Estes, a més, podran conèixer el resultat del procés administratiu. És un gran pas en la transparència.
P: La confidencialitat marca el límit on pot arribar l’Església?
R: Hi ha víctimes que mai acudiran a la via civil, pel motiu que siga, i només volen que l’abusador no faça mai més de capellà. Si l’Església no pogués garantir esta confidencialitat, estes víctimes possiblement no denunciarien mai i no només hi hauria delictes que quedarien impunes, sinó altres eventuals víctimes.
P: Que l’Església siga coneixedora de la comissió d’un delicte i no informe les autoritats civils costa d’entendre.
R: L’Església no imposa el secret. Sempre informa la víctima, com a mínim, del seu dret a denunciar civilment l’agressió soferta. Però l’Església ha de respectar també la legislació estatal. A diferència d’altres països, com Espanya, per exemple, l’Església no té l’obligació de denunciar-ho a la justícia ordinària, per la qual cosa aquí la denúncia del delicte en seu civil
s’ha de deixar en mans de la víctima.
P: Tampoc hi ha una obligació moral?
R: Sí. I per això cal informar la víctima dels seus drets. Les legislacions civils també entenen que la consciència és un àmbit que cal tutelar perquè és el més privat i fonamental de tots. Per això es preveuen excepcions a l’obligació de denúncia del delicte, com ara els advocats o personal mèdic, en certs casos. A més, totes les institucions tenen els seus espais de reserva perquè puguen exercitar millor la seua feina en bé de la societat. La discreció o blackout en les negociacions a l’hora de formar un govern en seria un exemple.
P: Però en la formació d’un govern no es comet cap delicte.
R: En principi no. És necessari concedir un marge de discrecionalitat als actors socials. Per això en el món forense es distingeix un delicte quan encara és només presumpte i, per tant, regeix la presumpció d’innocència de l’acusat de la certesa moral en la seua existència. En aquest moment cal estar al respecte de la legalitat de cada país.
P: El Papa el va enviar a Xile per posar ordre a l’onada d’abusos que es vivia.
R: Al mes de gener del 2018 vaig anar-hi de segon de l’arquebisbe Scicluma, per assistir-lo, però este va emmalaltir el primer dia. EI Sant Pare em va demanar per telèfon que continués jo la missió, en la qual hauríem d’aclarir si eren certes les acusacions que s’havien fet contra el bisbe d’Osorno, Monsenyor Barros, i altres membres de la jerarquia xilena. Si la idea era anar allà a recollir un suplement d’informació, la sorpresa va ser descobrir quanta gent, per primer cop, valorava la nostra imparcialitat i, per tant, es decidia a denunciar. Quan torno a Roma, ja amb les dades a la mà, el Papa constata que el problema era molt més extens i greu del que havia cregut abans. De fet, no només afectava bona part de l’Església sinó de la societat. En el cas de Xile, crec que hi ha un abans i un després d’aquelles dues missions nostres. I també en la lluita eclesial contra els abusos a tot el món.
P: Com s’explica una concentració tan gran de casos en un mateix lloc?
R: Esta és una pregunta que també es va fer el Sant Pare. Fins al 2012, la majoria de denúncies d’abusos comesos per clergues venien del món anglosaxó i centreeuropeu. Però en els últims anys hem conegut més casos, principalment a Llatinoamèrica. Ens adonem que darrere d’un abús sexual hi ha alguna cosa més que una sexualitat desordenada per part d’un capellà que té compromís de celibat. Com diu el Papa Francesc, hi ha un abús de poder que ho afavoreix. I això supera l’abús sexual en si mateix.
P: I traslladat al cas de Xile, què vol dir?
R: Pensem que a Xile l’Església va acabar replicant un problema d’abús d’autoritat que s’estava vivint també a nivell social. Hi havia una greu fractura interna. L’esclat social que ha viscut Xile darrerament pot tenir molt a veure amb esta dinàmica perversa d’una elit política i econòmica que sovint ha viscut d’esquena al poble.
P: Ha estat durant este Papat que s’ha començat a lluitar contra els abusos?
R: No. El primer que percep que hi ha un greu problema que requerix d’una reforma legislativa interna és el cardenal Ratzinger quan era Prefecte de la Congregació per la Doctrina de la Fe. Ell mostra al papa Joan Pau II una situació molt preocupant que cal gestionar bé. Amb Benet XVI s’escomet una segona reforma davant la dimensió que agafa el problema: s’aposta no només per la gestió penal dels abusos, sinó per la prevenció. EI papa Francesc ha constatat la globalitat del fenomen i ha intensificat la lluita contra la impunitat i l’encobriment d’estos delictes.
P: Què creu que ha fet més mal a l’Església, la comissió d’estos delictes o haver-los amagat?
R: Quan una societat considera tabú els abusos, l’Església, per desgràcia, sol fer el mateix. Actualment estem traient a la llum estos casos amb la confiança que la societat posarà fi algun dia a este tabú i que l’Església aprendrà finalment dels errors passats.
P: Vol dir que van per davant de la mateixa societat?
R: En alguns aspectes sí, com per exemple la derogació de la prescripció que es va adoptar el 2003. L’Església entén que els terminis de prescripció han de ser més llargs que els que marquen les legislacions de molts països, perquè la víctima d’un delicte d’abusos sol tardar molts anys a adonar-se del trauma patit.
P: Creu que les víctimes han estat suficientment reparades?
R: No. La reparació econòmica, que s’obté per la via penal, no sempre és possible perquè sovint la denúncia s’ha fet tard. Però cal també reparar construint el relat, donant visibilitat als abusats i conscienciant-nos tots d’este greu problema. El compromís de l’Església és clar: no vol pederastes al seu si. Però cal treballar més decididament en la transparència i en el rendiment de comptes.
P: Creu que té base l’acusació que vincula celibat i pedofília?
R: El fenomen dels abusos es dona majoritàriament fora del celibat, és a dir, en gent que viu activament la sexualitat. Hi ha cèlibes per circumstàncies com una viduïtat o solteria, i no per això han de ser vistos com a potencials abusadors. Per altra part, que un mossèn adquirisca el compromís per vida del celibat implica una gran maduresa i entrega personal. Som persones que hem triat voluntàriament ser cèlibes com a resposta a una crida de Déu i per vocació de servei. Això no hauria de quedar enfosquit pel petit segment de població del clero que no només no és cast, sinó que abusa de menors. Estes persones han de ser castigades amb la màxima severitat. Cal tenir present que al món som 466.000 clergues i que des del 2001 hem tingut uns 6.000 casos: són molts, sempre massa, però tampoc són xifres que puguen donar peu a un pànic social.
P: Quin mur acabarà caient abans dins l’Església, el celibat o l’acceptació de l’homosexualitat?
R: Jo no veig estos murs. L’Església és molt universal. I el que aquí, a Europa, ens sembla un problema enorme que cal resoldre amb la màxima urgència, en altres parts del món les prioritats són unes altres. La immigració, per exemple. O l’extrema pobresa. A tot arreu, és cert, han de caure els murs de la intolerància, de l’egoisme, dels prejudicis, de la falta de respecte per l’ecologia. Penso que els grans problemes, els murs dels quals parlàvem, han de ser vistos pels cristians en una dimensió més global i més eclesial, no tan sociològica, per poder-los entendre i col·laborar amb la construcció d’una societat millor.
P: El Papa el va nomenar Capellà de Sa Santedat.
R: És només una distinció, un simple reconeixement per la missió especial que estava fent a Xile.
P: Vostè assegura que el seu no és un càrrec important, però té accés directe al Papa, amb qui despatxa habitualment.
R: Per motius de feina he tingut el privilegi de tractar-lo amb una certa freqüència. És un privilegi impressionant per a mi perquè és una persona molt, molt interessant. A més de la seua profunda vida interior i de la seua sagacitat, m’ha copsat que a la seua edat tinga un esperit tan jove i una capacitat tan gran d’entendre els aspectes més fronterers del nostre món d’avui. És un home de Déu que connecta molt bé amb el sofriment dels exclosos a les nostres societats. A més, he estat testimoni privilegiat del canvi personal que ha fet en el tema dels abusos. A partir de les seues trobades amb Juan Carlos Cruz, un dels abusats per Karadima, l’he vist empatitzar amb les víctimes com pocs eclesiàstics ho han fet. Sempre per fidelitat a Déu, amb una grandíssima llibertat.
P: Més enllà de les converses sobre feina, deu haver-hi moments per a tot.
R: L’idioma ho posa fàcil. Tant per copsar la seua sensibilitat exquisida com, sobretot, el seu magnífic humor, tan argentí i, alhora, tan proper al nostre català.
P: Com valora la crisi de fe que s’està vivint?
R: Altre cop hem de valorar-ho des d’una perspectiva més global. Occident no és el centre del món. L’Església està creixent en molts llocs d’Àfrica o del Pacífic, com Corea o Filipines. I no es tracta d’un fenomen de països rics o pobres. A Estats Units, tan pròspers, no hi ha crisi de fe. Però sí que és cert que a Europa hi ha una forta secularització i Déu avui no entra en facilitat a les nostres famílies. És per a tots un repte.
P: Veurem algun dia dones fent missa?
R: El paper de la dona en l’Església sempre ha estat rellevant i, independentment de la possibilitat de dir missa, on cal ser fidels a la voluntat del Fundador, haurem d’avançar més per no negar-hi tot el bé que poden aportar-li les dones. Al llarg dels segles, l’Església ha estat un dels pocs llocs on han pogut promocionar-se i sentir-se reconegudes socialment. Pensem en les comunitats religioses femenines, com les fundades a Tortosa al segle XIX per Santa Maria Rosa Molas o Sant Enric d’Ossó, governades per les mateixes dones i amb una projecció social impressionant.
P: Quina opinió té Roma sobre la situació política de Catalunya?
R: El Sant Pare té una visió molt completa i molt global i, a la vegada, molt respectuosa amb les instàncies inferiors. Sempre fa el possible per no interferir en els processos polítics, perquè són els bisbes els primers interlocutors eclesials de la societat en la qual viuen.
P: Com es veu d’aquí a deu anys?
R: Probablement al Bisbat de Tortosa, servint en alguna parròquia. M’agradaria tornar i viure l’evangelització en primera línia, la més meritòria. Ara m’han confiat unes altres responsabilitats, molt absorbents. Però jo aquí tinc la família, els amics, el meu presbiteri. Mai he demanat d’anar a cap lloc, però allí on m’han enviat he estat feliç. Amb els anys t’adones que l’únic que mai s’equivoca és Déu. Sempre m’ha tractat molt bé. A les seues mans, no he de témer res.
