La periodista ebrenca Lluïsa Bertomeu, de Canal Terres de l’Ebre, ha guanyat el Premi de Comunicació Local 2022 a la categoria de millor professional per la seua dedicació i constància en la tasca de la informació de proximitat a les Terres de l’Ebre. Un càncer de mama l’ha obligat a aparcar momentàniament la professió.
Premiada com a millor professional als Premis de Comunicació Local este 2022. Suposo que molt contenta, no?
Home, i tant. Penso que quan guanyes un guardó pel treball que has fet és bonic, i sempre t’impulsa a continuar treballant en la línia. Però quan realment et premien per la teua tasca en l’àmbit professional és encara més satisfactori, perquè sembla que les coses que has fet les has fet bé, i això és un orgull.
Què ha suposat per a tu poder guanyar este premi?
Personalment, ara estic de baixa per una malaltia, el càncer de mama, i he hagut de dixar la tasca professional; i que l’any que estic de baixa i estic patint la malaltia em donen un premi així… més que contenta i agraïda que reconeguen el que he fet fins ara.
El premi és per la teua dedicació i constància en la tasca de la informació de proximitat a les terres ebrenques. Explica’ns una mica la teua trajectòria.
La meua trajectòria va començar com a col·laboradora a Ràdio Delta, el 1986; hi havia el meu cunyat, i era com a molt familiar. Necessitaven una veu per a fer una secció de consells per a la mestressa de casa i necessitaven una veu femenina que més o menys tingués bona lectura. I com que jo havia fet teatre, doncs era una de les coses que a mi em feia gràcia. Després vaig continuar col·laborant en diferents programes, fins que el 1992 creen una plaça d’auxiliar a la ràdio, m’hi presento, i llavors el meu hobby es convertix en la meua faena. No passa massa vegades, però és molt il·lusionant. Després ja em vaig convertir en directora de la ràdio, i se’m va donar a l’oportunitat de ser la cap de premsa de l’Ajuntament. I així he anat ampliant la meua experiència, a poc a poc.
A la televisió em vaig estrenar a Amposta, fent un magazín de casa, i més tard, ja a Canal 21 i a Visió 3. Abans de la baixa feia el Fet a mida i L’Estret de Magallanes. Un somni de tota la vida, vaja.
Comentaves que vas ser la primera dona directora de Ràdio Delta.
Sí, al territori vaig ser la primera dona directora. En aquell moment, a les Terres de l’Ebre, tots els directors eren hòmens, i jo vaig ser la primera directora. Després ja vindria Núria Mora, de Ràdio Tortosa, per exemple; però sí, jo vaig ser pionera.
Què és el que més et satisfà de la teua faena?
M’ha agradat començar des de baix i fer del meu hobby d’un dia a la setmana la meua faena. I la televisió ja ha sigut el màxim, et tornes més famós. Això també m’ha agrada molt, la part social dels mitjans de comunicació, que la gent et conega i conèixer gent molt diferent.
És això el que et va motivar a dedicar-te al periodisme?
Jo volia ser veterinària, però no vaig traure prou nota per a poder entrar. Llavors vaig fer la matrícula per a fer Treball Social, però no ho vaig veure. Va ser quedar-me i el mateix any van convocar la plaça a la ràdio, i, com aquell que diu, va ser una mica com si fos una carambola en un billar.
Si haguesses d’escollir un mitjà, et quedaries amb la televisió o la ràdio?
Això és com preguntar a un fill a qui s’estima més, si a son pare o a sa mare. Entre la ràdio i la tele tinc el cor partit; només puc dir que he estat més anys fent ràdio que no pas tele, 25 treballant a la ràdio. La ràdio és, com a molt, més íntima; la tele és molt més visual. La gent, quan posa la ràdio, realment escolta, però a la televisió realment es queden mirant-te i moltes vegades es perden.
Actualment no exercixes. Què és el que més trobes a faltar?
El tracte amb la gent; és el que enyoro una miqueta més. A part dels companys, és clar, que també els trobo molt a faltar. Estar molt al dia de què passa al territori, i estar en contacte amb la gent; per exemple, quan tens una entrevista…, doncs sempre hi ha coses per a explicar. El que més trobo a faltar és això. Però m’he de resignar, perquè ara toca estar per mi, toca estar per la salut. Ara he de sacrificar una mica este aspecte. Tot i això, encara pujo i acompanyo els meus companys. També he presentat algun acte en moments molt ocasionals. Prompte hi tornaré a ser.
