Quan parlem de l’Evolució de l’espècie humana ens referim habitualment als aspectes físics, com la carn, la sang i els ossos. Però quan es tracta de divagar sobre l’evolució de la fascinant fàbrica d’idees dels homínids que és el cervell, els teòrics aposten per l’Evolució de les idees, una evolució que, tot i que semblaria inofensiva i, fins i tot, beneficiosa, pot convertir-se en un parany que l’aboqui a la pròpia involució.
28Certament, amics i amigues, per a bé o per a mal, les idees neixen, s’alimenten, creixen, lluiten i desapareixen. A l’inici del Temps, quan la penya va entendre que en un planeta “cabrón” la supervivència depenia del que tenies, aviat va néixer la Primera Idea: o tens o no tens, o ets propietari o no ho ets. Una idea inqüestionable, impertèrrita i universal que uns i altres hem anat polint fins a engendrar una extensa nissaga en la qual trobem la idea de les classes socials i un infinit reguitzell d’edulcorants que podríem sintetitzar en una senzilla i entenedora divisió entre rics i pobres o, segons el màrqueting, entre la dreta i l’esquerra.
Com us podeu imaginar, la idea de rics i pobres és inalterable en el seu continent, però, ojo, parlem d’un concepte psicodèlicament elàstic. Així, des de que als anys vuitanta, la molt britànica i inefable Dama de Ferro va repartir, com pastilles en una rave, accions d’empreses privades a tot quisqui, la Premier ens va fer creure que tots podíem ser capitalistes (rics i riques) i que viuríem de la màgia de les nostres accions.
Així s’ho van creure també els més vius de l’esquerra política que, per cert, ara en diuen progressisme o socialdemocràcia: no sigui que algú es molesti. I és, des de llavors, que venim assistint a un infinit i inquietant funeral progressista, de manera que, a cada brot psicòtic, l’esquerra perd un llençol sense que cap influencer canonitzat doni per finalitzades les exèquies. En realitat, tot va ser molt senzill: només va caldre esborrar qualsevol rastre de lluita de classes, privatitzar els beneficis, socialitzar les pèrdues, devaluar l’educació i pactar les portes giratòries a través de les quals un regiment d’americanes de panna s’han bescanviat per corbates i conjunts d’Emidio Tucci.
L’esquerra, que abans centrava el seu discurs en les classes socials en els oprimits i opressors o en els pobres i rics, avui, només enfoca la seva retòrica sobre els grups vulnerables o les minories. La progressia, ara, només es mobilitza per les injustícies sobre uns pocs (els desemparats i desemparades), injustícies que han creat uns pocs (els rics i les riques), i han deixat de banda, al meu entendre, arriscadament, als molts que són, al cap i a la fi, els que voten i paguen l’entrada VIP. I certament, resulta descoratjador veure com l’esquerra de l’Ipad no s’adona que desviure’s només per uns pocs i unes poques implica que la immensa majoria s’afartin de pagar el beure i acabin aixecant el braç “por la gracia de Dios”.
La idea de les classes socials, malauradament, ja és un rèmora casposa i abandonada pel credo esquerrà. Ara ja no és cool denunciar, perseguir i combatre les indecents fortunes d’uns i d’unes poques, o lligar i ben lligats els repugnants beneficis d’empreses que exploten els recursos naturals de tots i totes, o il·legalitzar el negoci escandalós de l’educació no obligatòria, o rebentar la bombolla immoral dels intermediaris de l’alimentació. Disculpeu, però no acabaríem. Perquè tot això, amics i amigues, és lo que infecta instantàniament el precari equilibri de la classe mitjana, la classe repudiada, la classe de la majoria, i és aquesta classe la que sustenta el sistema i la que, al cap i a la fi, es fa càrrec de les polítiques discrecionals i de les discriminacions positives que tant agraden a l’esquerra actual.
