Les Terres de l’Ebre són ara per ara una mena d’aldea d’Astèrix i Obèlix per al català. Un del últims reductes, en aquests moments d’hores baixes per a la llengua, on majoritàriament es parla i es viu en català. Igual que els romans a la Gàl·lia, el castellà es va imposant a peu de carrer en la resta del país i va convertint-se, si no ho ha fet ja, en la llengua dominant dels bars i restaurants, dels mercats i centres comercials i, per suposat, dels patis de les escoles i instituts. En canvi, l’Ebre sembla ser una plaça forta per a la llengua, igual que ho va ser aquella aldea mítica i una mica friqui de personatges tocats pels poders d’una poció màgica. Aquí, parlar i viure en català, més que un acte de resistència sembla una normalitat absoluta.
Ara bé, les pocions màgiques no existeixen i el més calent és a l’aigüera. Aquest reducte que fa uns anys semblava gairebé infranquejable, ara comença a decaure. Els que tenim fills adolescents ho sabem. Ja poden ser empelts de diverses generacions de catalanoparlants que, sigui per argot juvenil o sigui simplement per plagi influencer, acaben amollant expressions que els pares i mares mai hem deixat anar per la boca. “El dinar era malíssim”. Des de quan malíssim forma part de la nostra llengua per molt col·loquial que sigui el registre? Per als meus pares era roí. Roí i roïna, diferent també de dolent i dolenta. Quan em portava malament era una roïna i si no em trobava bé estava dolenta. En resum, que em sembla de molt mal(íssim) gust veure com determinades expressions arraconen alguns matisos, encara que sigui de la dolenteria.
