HomeOpinióMarge d’error o genocidi legal?

Marge d’error o genocidi legal?

“El Vanero ha explicat que un soci seu ha estat a Itàlia aquesta setmana i és molt més greu del que diuen. No són 3.000 morts, sinó molts més, ni ells ho saben contar… Ha vist fileres de taüts pendents d’enterrar. No tenen ni gent ni espai de tants que s’acumulen. No surt enlloc, però és real”. M’ho explica el gendre quan marxa a recollir-se, mentre jo estic al sofà, amb la dona cada dia més aprensiva. I li dono la mateixa credibilitat, com a font, que a qualsevol altra. I perquè no davant la immensitat de la manipulació?

En format àudio WhatsApp, ara enviat per la meua filla, escolto: “Una infermera ens ha explicat que la pneumònia aquesta, bilateral es diu, afecta els 2 pulmons al mateix temps i ofega a la gent. És la característica d’aquesta grip i per això mor també gent jove. A Madrid ja hi ha molts casos i en moren tants perquè no hi ha prou màquines d’oxigen. Els metges ja apliquen ‘la medicina de guerra’: els posaran a una planta, i dels 65 anys en endavant, els deixaran morir… Tractament pal·liatiu se’n diu”.

Amb una videotrucada veig a Miquel. Ja tenia febre quan vam compartir un viatge fa uns dies, però avui li han ‘diagnosticat’ la malaltia, telefònicament. La seua cara, gitat al llit, no és d’alegria, i al·lucino quan m’assabento de com funciona el recompte: si tens febre o altres símptomes, l’únic que pots fer és trucar per telèfon i explicar-ho. No visites cap metge, ni et vénen a visitar. T’automediques amb paracetamol. “Suposo que només vindran a casa quan t’hagis mort”, em diu, i m’afegeix: “no hi ha test. Ara mateix no et puc dir si en tinc o no…”. “D’on surten els números, llavors?”, em pregunto.

Truco a la meua mare, vídua de 89 anys. Paga uns euros al mes per portar una alarma de la Creu Roja, ja que viu sola. Es passa el dia mirant la tele, ningú la visita, i em diu que encara té peix congelat i que les gallines ja no ponen ous. Vaig visitar-la i besar-la a principis de setmana, ‘passant’ de les ordres de confinament, per guanyar-me la bronca de la meua filla. “Vols que només la pugui tornar a tocar quan estigui morta?”, li vaig soltar en expressió poca solta. “No. Per protegir-la, no l’has de posar en risc. I si li vols portar menjar deixa-li a la porta de casa o que llenci un cabaç del balcó i que reculli sistema curiola”, em va respondre i aclarir.

Faig un cafè amb llet i miro el canal 24 horas: 800 morts a Espanya (i anem a pitjor segons un filòsof convertit en ministre de Sanitat). La nit anterior, l’alcaldessa de Tortosa va fer la primera roda de premsa, en directe, pel facebook Live de l’ajuntament: va donar el condol al primer mort a l’hospital Verge de la Cinta, un home de 75 anys. Em torna al cap el record permanent del meu pare, a qui també li van aplicar una eutanàsia legal, en aquell mateix hospital, de nefast record per a mi, perquè vaig conèixer el significat vital d’un eufemisme, la paraula ‘protocol’.

Penso en la meua cosina, infermera. Dies enrere la vaig sondejar en assabentar-me que 3 cirurgians, 2 anestesistes, i mitja dotzena de professionals més, es van infectar. Em pregunto: són només “un centenar” els professionals sanitaris ebrencs ja confinats, com diu la directora territorial, a qui noto angoixada? Quants llits queden per a crítics davant tanta dada imprecisa? Estem ja immersos en la “medicina de guerra” i no ho podem saber perquè el periodisme ja no pot ser presencial? No hi ha respostes, només números deshumanitzats i imprecisos. El món virtual de Google, el deu actual. Comunicació corporativa o màrqueting, se’n diu.

Més preguntes que mai es respondran: sinó hi ha ni tests per tothom (a Corea se’n fan 15.000 cada dia, vaig llegir), ni mascaretes, ni equips d’oxigen…, perquè s’omplen els informatius de simpàtics aplaudiments, d’iniciatives solidàries recurrents, de controls i multes de la policia i dels exèrcits, o d’aparicions del Rei que generen vergonya aliena? I perquè ens passem el dia mirant rucades a les xarxes, pensant que així canviarem un món capat pels algoritmes? És la necessitat psicològica de l’entreteniment, em diuen. Doncs vinga, anem a fer body combat on line.

Ho confesso. Amb aquest article prenc consciència, per primer cop i ja molt seriosament, que puc morir -com vostès- en qualsevol moment. D’aquí a una setmana o els pròxims 6 mesos, i no puc fer-hi res, tret d’escriure-ho. Diu també l’àudio del WhatsApp que “el pic arribarà en 12 setmanes”, i que perquè això s’acabi, “en faran falta 12 més per tornar al punt de sortida”. Si notem febre, tenim tos i sensació d’ofec, parlarem amb una veu anònima al 061 -crec que és aquest-, i ja serem només un número. I si ens toca a la columna gràfica dels morts, els nostres últims dies només serviran per a acomiadar-nos de la família, també per telèfon o WhatsApp. Res més. Com li va passar a l’apreciada Glòria -el meu condol a la família, via internet-, a qui hauran de fer l’enterrament d’aquí a un temps, ni tan sols se sap quan.

No tindrem un final èpic. En el millor dels casos un taxi gratis ens traslladarà a un hotel privat confiscat per la guàrdia civil, per viure les últimes hores, com a cossos anònims, en una sala de “malalts crítics pal·liatius”. La història de la nostra vida, més enllà de la família que ens recordarà uns anys, serà la que els historiadors escriuen. O la xifra que apareixerà al Wikipèdia dins del marge d’error d’uns números, que ni tan sols són estadística, com la pesta negra o el paludisme del delta. I si ens toca aquesta malèvola loteria, cap portaveu de govern ens citarà quan, a l’hora en punt de cada dia, donarà les xifres del coronavirus. Això sí, al final, “unidos lo hemos superado y vencido”.

En aquest primer article -de moment un esborrany de testament-, m’afanyo a donar el més gran dels agraïments al servei públic que cada dia dona el personal sanitari. Però també m’aventuro a formular un projecte de tesi, tot reconeixent que ho faig notant la ràbia que se m’està despertant per moments: estem davant d’un genocidi legal, extensió de l’habitual eutanàsia legal del sistema? I la més política: els individus d’una societat democràtica organitzada, com podem garantir-nos i garantir que els poders públics -els que sempre s’enduen més de 51% de qualsevol pressupost-, comprin almenys, i a temps, mascaretes o bombes d’oxigen? I test per a tots, és clar.

ARTICLES RELACIONATS

DEIXA UNA RESPOSTA

Introduïu el vostre comentari.
Introduïu aquí el vostre nom

45 + = 53

Últimes notícies