Crec pertinent, en aquest escrit de col·laboració que s’afegeix a la celebració dels primers 1.000 números del Setmanari L’EBRE, fer algun esment i alguna reflexió sobre els més de 175 anys de tradició periodística a Tortosa.
Algú que no conega la història de Tortosa i només es base en la percepció actual, li ha de sobtar el nombre abundant de publicacions de caràcter periòdic que es van editar entre la meitat del segle XIX i la del XX. De la mateixa manera que també li pot sobtar com Tortosa, no essent capital de província, tenia una sucursal del Banc d’Espanya, o gaudia de viceconsolats.
És evident que la capital del Baix Ebre ha baixat uns quants esglaons en el rànquing de la importància de les ciutats, però durant segles va ser-ne una de les principals dins l’àmbit de Catalunya i de la Corona d’Aragó. Encara en un període més contemporani, fins la darrera guerra civil, tenia un pes sòlid, no només des del punt de vista demogràfic i econòmic, sinó també, i molt, cultural.
La premsa, la seua proliferació, varietat i continuïtat en són, precisament un clar testimoni. Sí, certament, el llegat de la premsa històrica és singular i cobejable. En parlen estudis ben treballats, com els de Jordi Valls, Marina Pallàs i, un pèl més allunyat, Josep Bayerri. Això m’allibera de fer una succinta relació de capçaleres i també de ponderar, encara més, allò que tots sabem (o estaria bé que ho sabéssem) respecte a la importància i riquesa d’aquest patrimoni.
Així doncs, em centraré, per tant, només en dues reflexions i en una petició. A l’hora de valorar els més de cent periòdics coneguts d’aquest període ho solem fer, bàsicament, des del punt de vista quantitatiu. No vull amb això menysvalorar la qualitat i aportació d’aquell tipus de documentació, però si volem ser honestos hem de contextualitzar aquella tipologia de premsa. Bona part d’aquesta constava exclusivament de quatre pàgines, de les quals una se solia dedicar a anuncis; una altra (sovint), a esqueles mortuòries; i una tercera, a notícies genèriques que copiaven de rotatius nacionals. Precisament allò que ens aporta avui més informació són els breus (tant en el camp de successos com de la vida social i l’anecdotari) i que esdevenen, cal dir-ho, la documentació més quotidiana i viva de la societat local.
També cal tenir en compte que el periodisme de llavors gens o poc té a veure amb el que avui es demana, ja que llavors, més que informació, el que s’oferia era opinió. Cada capçalera esdevenia l’òrgan propagandístic d’una facció política o d’un grup de poder. Això sí (i això és d’agrair), no se n’amagaven.
Fins i tot, en el subtítol aclarien el seu posicionament ideològic i polític, un detall que avui trobo a faltar on tots els mitjans es vanaglorien de ser els abanderats de la imparcialitat i la independència, encara que en realitat només se sol tractar d’una asseveració fictícia. L’altra reflexió, que no acostumem a fer, però que seria bo fer-nos-la, és que tenim avui a l’abast una part important d’aquest llegat, gràcies al fet que algú s’ha preocupat de conservar- lo. Pensem que la premsa escrita, atès el seu caràcter, funció i suport, no està pensada per a la seua perdurabilitat.
Es tracta de documentació fràgil i vulnerable. De fet, efímera. No ens ha d’estranyar que s’hagen perdut exemplars, anys sencers i fins i tot capçaleres completes, de les quals no en sabem l’existència sinó per referències indirectes. El que ens hauria d’estranyar, precisament, és que s’haja conservat el que s’ha conservat. En el cas de Tortosa, un paper important per a la salvaguarda de l’hemeroteca ha estat l’Arxiu i, en concret, i en primera instància, Enrique Bayerri, que el 1923 (suposo que per la seua vena periodística) i contra el parer de molts conciutadans i polítics, va posar les bases de l’hemeroteca històrica, tot guardant, col·leccionant i enquadernant la majoria de les capçaleres de les quals avui ens enorgullim.
En aquest procés de custòdia, en els darrers anys, i novament des de l’Arxiu, hi hem afegit un nou valor, el de la de difusió, amb una important tasca de digitalització de l’hemeroteca, avui ja consultable en línia. Pensem, doncs, que mentre bona part dels exemplars servien, un cop finalitzada la seua funció informativa, per embolicar entrepans, preparar una foguera, eixugar el terra fregat o com a paper higiènic, algú, que potser va ser o ha estat la riota de molts, va preservar o preserva, calladament, un patrimoni de tots. Vet aquí, en definitiva, la missió essencial dels arxivers i les arxiveres.
Finalment, la petició que faig, aprofitant aquest Setmanari que ha assolit el número 1.000, és que no acabem perdent les peces soltes d’aquest conjunt hemerogràfic. Soc coneixedor que molts exemplars es troben en mans privades de col·leccionistes o afeccionats a la història.
Seria bo poder obtenir, si més no, una còpia de qualitat d’aquells diaris o setmanaris antics abans que les circumstàncies de la vida (que en són moltes i imprevisibles) no facen desaparèixer definitivament aquell passat viu que transmeten les cròniques locals de la nostra premsa ni tampoc el testimoni de l’activitat social, política i cultural d’una Tortosa orgullosa, dinàmica i emprenedora. No oblidem que bona part del que som és el que podem recordar.
