HomeOpinióNetejar cases, una feina invisible, molts cops en negre

Netejar cases, una feina invisible, molts cops en negre

Fa un any que les nostres vides van canviar. Mai no havíem viscut una situació similar a la produïda per l’expansió de la covid-19 arreu del món. Si una cosa ens ha ensenyat aquesta maleïda pandèmia és que el món canvia molt ràpid. Uns canvis de vertigen que obliguen persones i empreses a ressituar-se i a treballar més que mai per transformar i adaptar les seves accions al nou context global.

No ens enganyarem gens si pensem que el 2020 no passarà a la història com un dels anys que ens hagi deixat més bons records a la nostra memòria, ans tot el contrari. Un bon exemple el tenim en les treballadores de la llar, molts cop treballant en negre o sense contracte, es van quedar sense feina d’un dia per l’altre amb l’arribada de la  pandèmia i moltes encara no l’han recuperat. Tot i que són feines essencials per a moltes famílies, són invisibles i precàries. Les primeres a caure quan hi ha una crisi. En la majoria dels casos, les ocupen dones. 

Entre la multitud de problemes i obstacles que ens ha generat el coronavirus, el millor que podem fer és quedar-nos amb el que ens ajudarà a aixecar-nos més forts. No ajuden les lamentacions com les d’algunes senyores que netejaven cases, amb negre o sense contracte que amb el confinament, a totes els hi van demanar que no hi tornessin. De cop, es van quedar sense feina i sense ingressos. Amb càrregues familiar, molts cops soles, on sovint s’afegeixen els rebuts i les factures. Noble és reconèixer no tenir ni contracte ni seguretat social i no poder optar als ajuts que ofereixen les administracions.

Ho sap tothom i és profecia: si vols obtenir resultats diferents, no pots fer sempre el mateix. I netejar cases en negre porta conseqüències, per sort, i continuarà sent una feina invisible i precària. Quan passen coses com aquesta i no es sap a qui demanar ajuda. Potser socialment hem de fer una meritada reflexió envers aquestes males pràctiques, consentides, que “l’ajuda”  l’han de rebre aquelles empreses i persones que han fet i fan mans i mànigues en tot moment, i ara també, per complir amb les obligacions legals que reverteixen a tothom.  

Com no pot ser d’una altra forma, aquestes persones i famílies que passen per aquest mal tràngol no es poden quedar sense cobrir les necessitats més bàsiques, ara. Amb molt d’esforç finalment, van a parar a entitats, que fan una feina molt lloable, on poden recollir aliments un cop cada dues setmanes. En aquest moment es recorda que la primera vegada que s’hi va anar, apareix la llàgrima fàcil. Amb tota la raó del món, no haurien pensat mai que es trobarien en una situació així. Qui no ha sentit vergonya alguna vegada?

Ara, alguna d’aquestes senyores que netegen cases en negre, gairebé un any després, ha aconseguit cobrar l’ingrés mínim vital. Expliquen que els hi ha estat molt difícil i que moltes companyes encara estan desemparades. Diu que se senten invisibles i menyspreades. Probablement no saben, o no volien saber, que existeixen els autònoms per a treballadores de la llar. Si haguessin estat afiliades, segurament haurien obtingut les ajudes que han donat a tots els autònoms per baixa de feina durant el confinament. Ara resulta fàcil queixar-se, però quan de tots els seus ingressos no n’havien de declarar-ne cap, ja els hi anava bé. Es senten veus, que compleixen amb les obligacions legals, molt legítimament, que diuen: “ho sento però compassió cap ni una”.

Mala peça al teler, amb cobrar l’ingrés mínim vital. Sense anar més lluny, algunes empreses de neteja i autònoms, que també netegen cases, estan constantment cercant personal per a noves incorporacions o per a substitucions i els hi és molt complicat trobar gent que vulgui treballar. “Per què anar a treballar si puc cobrar alguna ajuda o prestació?” No s’allunya molt de la realitat, allò que, ara a cobrar l’ingrés mínim vital; com que ja coneixen el camí, qui sap si ara tornaran a fer més cases en negre, que bé!! I guanya més qui no treballa i qui no paga tributs.

Quan, per activa i per passiva les administracions s’omplen la boca que el coneixement i la professionalitat és la principal matèria primera, d’empreses i autònoms, disposar de talent és un avantatge competitiu de primer ordre. Què més ha de passar perquè les administracions es fiquin a netejar per erradicar aquesta lacra de les feines en negre, consentida, i tots plegats poder treballar de veritat per la professionalitat, però valorada, del sector de la neteja disposant del talent competitiu suficient. Dit d’una altra forma, premiar a qui treballa i compleix amb les obligacions professionals i legals, i a qui no ho faci, aplicar-li la llei en contundència.

Ramon Ber Sabate
Ramon Ber Sabate
Cronista de neteja
ARTICLES RELACIONATS

DEIXA UNA RESPOSTA

Introduïu el vostre comentari.
Introduïu aquí el vostre nom

84 + = 91

Últimes notícies